Categoría: relats

“En què consisteix el caràcter pràctic de la vida? Les coses que s’han de fer de manera immediata són probablement trivials.” – H. D. Thoreau

Va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.

Ja feia uns quants anys que el Marc era promiscu, deliberat en les seves festes i afí a moltes drogues del mercat. Des de l’adolescència s’havia rodejat d’amics i companys que si bé tenien molta empenta i inèrcia a l’hora de començar aventures i iniciatives empresarials, també eren proclius a torçar-les i a desviar-se per camins tortuosos. Quan tenia vint anys, per exemple, amb el seu amic Ricard van vendre una start-up de cosmètica masculina a una multinacional francesa i durant la festa de celebració van acabar en un iot rodejats de prostitutes de luxe. Les experiències posteriors no es van quedar curtes d’anècdotes.

Amb els diners que van guanyar es va permetre voltar pel món durant anys, coneixent gent rica que li presentava gent rica, que alhora li presentava gent rica, i el Marc tenia la sensació d’estar triomfant a la vida. Qui no ho faria? Podia obrir totes les portes que els diners t’obren, és a dir, totes. Va conèixer gent important i amb vincles de poder, i a més era un noi extravertit i atractiu, així que vivia el somni de qualsevol adolescent, es deia sovint a si mateix. En el viatge es va apassionar per la cria de cavalls i això el va portar a relacionar-se amb membres de la reialesa de Dubai, que se’l van endur cap al seu país per cuidar un centenar de cavalls, entrenar-los i fer-los competir en les curses més importants d’arreu del món.

El Marc sentia una connexió especial per la vida, plena d’experiències i gaudi. Durant tots aquells anys, el Marc no va sentir en cap moment la crida per tornar a casa, cap veu que li digués que s’aturés un moment i analitzés com estava transcorrent la seva vida, si realment s’estava preocupant de les coses importants. El Marc estava atrapat en un món ple de diners i aus rapinyaires, i s’estava deixant portar per un camí que no era el seu, nadant en un remolí enmig del mar.

Un remolí de mar que s’empassa els cossos de nàufrags i vaixells i els condueix a la vil·la de Posidó, qui actua com a jutge, advocat i diable sobre tots ells, però sobretot sobre el Marc. I el torna a terra ferma, en un punt remot, lluny del remolí de l’avarícia que se’l va empassar, perdonant-lo de tots els teus pecats.

Havien passat anys des de l’última vegada que el Marc havia vist els seus pares i la seva germana, i va ser caminant per la sorra del desert que vorejava el mar que el van trucar. La Sílvia havia tingut un accident i no podria caminar mai més.

I va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.

Mentre esperava a tornar a la feina, observava l’home que m’havia robat el banc al parc.

El Portal Park de Vancouver és un reducte verd i silenciós enmig de la intempèrie urbana, hi conflueixen un parell de carrers gens transitats i en poca estona quedes gairebé oblidat, com si estiguessis lluny de tot. En tots els dies que hi havia anat per fer temps abans de començar a treballar no hi havia trobat a ningú, per això encara m’havia meravellat tant, doncs no imaginava trobar un racó buit en una ciutat, com si la cerca de la solitud i les zones neutres fos aleshores possible.

Però aquell dia va ser diferent. No només hi vaig trobar un home, sinó que a més ocupava el banc on jo seia cada dia, on escrivia l’entrada del diari, el meu centre de desconnexió. Allà hi tenia marcada la meva empremta, la rutina, la qual em permetia recuperar la serenor després de la jornada laboral o abans d’entrar-hi. El paradís, a les ciutats, és sempre passatger, fugaç. Un no es pot acostumar a gaudir d’un espai remot sense trobar-hi algú que l’hagi ocupat al cap de poc.

Vaig odiar aquell home, fins al punt de no voler trepitjar mai més Portal Park. L’home, li direm Mike, aparentava més de cinquanta anys però segurament en tindria trenta-pocs, desgastat i humiliat per la vida com estava. Segurament era un exiliat de Hastings Street que en un d’aquells moments de sobredosi s’havia desviat del seu gueto. En Mike havia embrutat un espai sagrat amb colilles de tabac, llaunes de cervesa i bosses de plàstic de supermercat plenes de restes de menjar i droga, i en aquell moment dormia al meu banc de confiança. Era un home amb una vida perjudicada, li vaig veure només en trepitjar la plaça, però què en sabia jo d’ell? Quin era el seu passat? El simple fet d’haver-se assentat en un banc d’un parc públic de la ciutat em permetia tenir aquella actitud envers ell i, per conseqüència, envers tots els vagabunds de la ciutat de Vancouver? No, és clar que no, però tot i així vaig demanar-li un cigarret i l’encenedor.

En Mike no m’escoltava, estava en una galàxia tan llunyana que ni em sentia, estava immers en un viatge astral que el conduïa a l’abraçada que li va fer la seva mare quan de petit se li va morir el pare, una abraçada que l’acollia i el cuidava i el protegia de tots els mals que li feia la ciutat. Sense rebre una resposta clara més enllà d’una murmuració, em vaig apropar a ell i li vaig agafar un cigarret i l’encenedor. Vaig arrencar un grapat de branques d’un arbust que hi havia prop d’ell i vaig improvisar una foguera al seu davant, per donar-li escalf. Com que en aquells carrers gairebé no hi passava ningú, vaig pensar que la foguera passaria desapercebuda, que a ningú li sobtaria que aquell home s’estigués escalfant amb el fred hivernal que feia a Vancouver. A Hastings Street hi havia multitud de barrils plens de brasa que escalfaven els vagabunds a les nits, així que aquesta imatge no era desconeguda pels habitants de la ciutat.

Abans de marxar, vaig encendre també el cigarret i li vaig col·locar entre els dits de la mà caiguda, freda i gairebé sense vida.

Em vaig allunyar de Portal Park sense mirar enrere, sabent que no hi tornaria mai més, que aquell parc cremaria sota la llum de les faroles fins que el Mike es despertés.

Mai hagués dit que aquell noi ros amb ulls grisos que caminava tan solitari pels carrers de Barcelona volia ser ningú i desaparèixer. Cada dia més. Sobretot en els dies de les festes de Nadal, en que les multituds es feien asfixiants, tenia la sensació que comunions de gent que ell desitjava no veure en molt de temps, ja fossin de la família o amics de tota la vida, se li tiraven al damunt com una cascada cau al fons del mar, empenyent més i més avall a cada segon. Sempre hi havia excepcions, però el gruix de la gent no entenia que ell necessitava estar sol, que tenia pànic als retrobaments, motiu pel qual sempre estava coneixent gent nova i no podia començar cap mena de relació, per no caure en l’angoixa de les obligacions. 

Ser ningú i desaparèixer. El noi preferia explicar la seva vida a persones en les quals no havia generat cap grau de confiança, i desaparèixer al cap de pocs dies. No respondre els missatges, fer-se l’ocupat. Havia perdut grans amics i amigues pel camí, d’això n’estava segur, però és el preu a pagar per moure’s per les zones neutres de la ciutat i descobrir-ne nous racons, espais de meditació personal que el relaxaven davant l’angoixa de la pressió social. Ni els més propers sabien res de la seva vida, només petites pinzellades que feien del quadre de tela blanca un buit immens.

Jo vaig conèixer el noi que volia ser ningú i desaparèixer, vaig escoltar retalls de la seva vida i va fugir. Però no es va escapar de mi, seria massa egoista pensar això, simplement va seguir marxant de tothom, ell volia continuar sent ningú. Les úniques persones que mantenien una relació d’amistat amb el noi, em va dir, eren aquelles que vivien lluny, a les que no podia veure fàcilment, i això era bàsicament perquè ell sabia que no tenia cap obligació de trobar-s’hi cara a cara. Tot i que se sentia malament quan passaven una llarga temporada sense dir-se res, ignorant què i com estaven vivint. No vaig acabar de creure’m la seva història, tot el que em va explicar durant aquelles dues setmanes que vam coincidir en un curs de filosofia era divertit i trist a la vegada, com observar un harakiri a la porta d’un bar ple de borratxos, però els seus ulls grisos em van transmetre alguna cosa més, un ritual, un estil de vida, i molts adeus. Més dels que qualsevol ésser humà està predisposat a suportar.

“Vull ser ningú i desaparèixer” va ser l’última frase que vaig escoltar dels seus llavis. Creia que no en sabria res més, que hauria desaparegut del tot de la meva vida, però un no es converteix en ningú de la nit al dia, i així va ser quan una tarda d’abril vaig veure un llibre en un aparador de Gràcia que tenia com a títol la frase de comiat: Vull ser ningú i desaparèixer. Aquell noi que havia desaparegut de tothom va aparèixer, de sobte, a la vista de tothom i es va convertir en un dels personatges més coneguts i buscats de la ciutat de Barcelona. 

Una escriptora que va conèixer el noi va prendre nota dels seus relats i els va compilar en un llibre. El que més em va sorprendre és que aquell noi s’acomiadava de tothom amb la mateixa frase però les històries que explicava no eren mai les mateixes. Per mi, era un enigma difícil de resoldre. Fins que una noia que havia coincidit amb ell va tenir la brillant idea de reunir-se amb l’escriptora i convocar a moltes persones que havien estat acomiadades amb el “vull ser ningú i desaparèixer” i s’havien pronunciat al respecte. Trenta-tres persones ens vam citar i vam posar en comú les històries que ens havia explicat el noi. El noi es deia Robert, Toni, Víctor, Aran, Quico, Pere, Lluís, Bernat, Carles, Manel, Jordi, Hèctor, Sergi… no es va repetir el nom en cap cas. Vam explicar relats i anècdotes i tampoc coincidien. La persona que tots crèiem que havíem recuperat havia desaparegut i s’havia convertit en ningú.

Avui al matí bevia un cafè a la barra del bar de sempre i al meu costat hi havia una parella jove, no tindrien més de trenta-cinc anys, rondarien la meva edat, però la seva aparença delatava més anys, com si la joventut els hagués passat de llarg fa temps. Han demanat conyac, el meu amic Huan els hi ha dit que no en quedava, quin bar no té conyac?, han preguntat a l’aire, en Huan no els ha entès i els mirava esperant una resposta, com dient, va, que tinc feina i he de preparar cafès. Posa’ns anís, i així com les copes han tocat la barra s’han alçat de nou i la parella ha buidat el contingut d’un glop, han pagat i marxat. Jo, que he fet el mateix amb el cafè, beguda de matins, no pas l’anís, he sortit darrere seu i els veia plorar i besar-se tot esperant creuar un pas de zebra que senyalava verd feia estona. He analitzat bé la situació i he comprovat que ella plorava, el seu cabell ros contrastava amb els ulls rodejats de tinta negra que, difuminada, donava la impressió de no voler estar allà, però el noi no plorava, tenia els ulls vidriosos, probablement per l’anís. Ell l’animava, dient-li a cau d’orella que tot aniria bé, que no es preocupés. S’ha posat en vermell i seguien abraçats, com si aquell fos l’últim minut, potser no hi hauria cap més oportunitat per una estona així. Altre cop verd i allà seguien. Ja a l’altra vorera, he girat coll per veure’ls, per darrera vegada, agafats de la mà i mirant a l’horitzó, estàtics. En creuar el pas de zebra tot s’hauria acabat, ell entraria a la comissaria i s’entregaria, l’engarjolarien, no sortiria mai més d’allà.

Corría el año 2020 de su era cuando el mundo en el que vivimos sufrió una pandemia que provocó la muerte del sistema. Capitalista, se llamaba por entonces. El sistema actual, el Nueva-Brecha, aprovechó la caótica y desesperada situación para erradicar la pobreza, el clasismo y la contaminación, principales virus del anterior sistema, que nos conducían irremediablemente hacia la destrucción del planeta.

“Suerte tuvimos del coronavirus”, cantan ahora los mesías.

Quedan pocos vestigios del pasado, dependemos de los libros escritos e impresos en papel que nos explican de dónde venimos, quiénes somos. Por suerte hubo quien se esforzó en mantener las tradiciones antiguas vivas para que el olvido no atenazara el cuello de los que quedaron y de los que vinimos después. Hay restos arquitectónicos, sin embargo, que nunca perecieron, que siguen vigentes entre nosotros y nos demuestran el poder que tenía el ser humano por aquel entonces, una muestra del valor histórico del conocimiento, que les permitía construir edificios quilométricamente altos, ahora cubiertos de verde, bosque y helecho que saluda por las ventanas. El planeta cobró el precio de ser destrozado sistemáticamente durante siglos, sobre todo en los últimos doscientos años. En todas las zonas donde el ser humano había interferido con máquinas, electricidad, polución o simples cabañas, el planeta emitió energía de su interior y arrolló con fuerza para no devolver nada con vida.

Las calles de las ciudades quedaron vacías, el asfalto se quebró y nacieron ríos. Toda fabricación artificial dio lugar a nuevos prados, laderas, arrecifes, árboles o animales, para que creciera un mundo renovado de una nueva brecha que se iba abriendo en el subsuelo del planeta, que agonizaba, que emitía sus llantos sin que lo escucharan, reclamando paz y un trato de igualdad. Pero el orgullo y la arrogancia de los humanos nunca lo habría permitido, jamás serían inferiores a nada ni a nadie. O eso creían.

Se creían tan superiores a todo, se creían tan jodidamente invencibles, que una pandemia con sabor a rana, fiebre y tos seca arrebató su orgullo y los masacró entre dos y cinco meses. Intentaron prevenir, pero toda medida que tomaban era contraproducente y provocaba aún más contagiados. No había cura, no había solución: el planeta estaba contraatacando.

Murieron todos.

Nosotros nacimos de la brecha, fuimos colonizadores, como dirían ellos. Aparecimos en “sus” calles, nos apoderamos de “su” mundo, sin necesidad de guerras pues ellos ya no estaban y el enemigo no existía. Enemigo, una palabra que nos aseguramos de aprender deprisa y en no olvidar, pues había sido siempre para ellos motivo de destrucción, odio y dolor.

Ahora el mundo es verde, un paraíso, como dirían ellos. Somos pocos pero estamos creciendo, algún día conseguiremos visitar aquellos rincones que ellos ansiaron pero que nunca alcanzaron: utopías, leyendas, mitos y anhelos. Vivieron creyendo que la Atlántida era un mito, pero desconocían que estábamos esperando su desaparición para salir del océano, corregir el rumbo del planeta, para salvarlo, único en su especie.

El mundo que conocía estaba a punto de desaparecer. La oscuridad eterna, su confidente lazarillo, los puntos que sobresalen en las páginas, en los ascensores, en las placas de los museos. El ruido de las palabras era interpretado como costumbres y vicios, el siseo de la lengua en verdad o mentira, los chasquidos en conformidad o disgusto, todos los sonidos y olores tomarían forma y cuerpo, sabía cuál era el color de los ojos de Martina, pero no podía imaginar el marrón. Roger solo concebía el negro y en él se sumió tras las palabras de la doctora.

—Que tengas un buen viaje, Roger, nos vemos en el paraíso.

Lo drogaron. Soñó. Para él siempre era de noche, pero todo se volvió nítido, soñaba formas geométricas que se entrelazaban entre sí, triángulos que se multiplicaban en tonalidades de grises como si de una flecha infinita se tratara, que flotaba y se repetía hasta el espacio exterior. Todo el sueño indicaba una salida, el final del camino, ¿debía dirigirse hacia allí? Empezó a andar, se miró los pies y supo que eran los suyos porque los había palpado desde que tenía uso de razón: ya que no podía conocer aquello que no veía se dijo que su cuerpo no le pasaría desapercibido y así se reconocería al despertar. Durante el sueño se miraba los pies, los dedos coreografiando el camino desde las articulaciones, el vello deslizándose por el empeine. Un baile imposible.

Una de las flechas cambió de dirección y apuntó hacia su cabeza, apretándole la sien con mucha fuerza, Roger no podría soportar el dolor mucho tiempo y empezó a chillar, para ahogarse, para no oír el taladro, para desconcertar al enemigo. Brotó sangre gris, negra poco después. La oscuridad lo engulló.

Dos meses y medio después de la operación, Roger se despertó. Le quitaron la gasa que le cubría los ojos. Los abrió, lentamente, atemorizado de lo que estaba a punto de ver y conocer. Un tejido de extraños se formó frente suyo, personas irreconocibles a menos que hablaran. Nunca habría imaginado que el blanco de las sábanas fuera tan puro, que sus manos fueran simétricas, que Martina fuera tan bella, de ojos marrones y cabello ondulado, un bosque lleno de cedros. ¿Cómo sabía todo eso? Cerró los ojos de nuevo. El mundo conocido había desaparecido.

¿Qué soñarán los ciegos?, se preguntó Martina.

Era de noche, la chica del pelo azul estaba sentada en la hierba, despierta, observando la niebla que se acercaba silenciosa por el lago. No era una niebla común, era oscura, años atrás hubiese pensado que una horda de cuervos se acercaba a toda velocidad para engullir la ciudad, pero ya no, la imaginación no estaba permitida cuando se acercaba el fin del mundo. Descorchó la botella de champán y empezó a beber. Asidua, era un recurso fácil cuando nada funcionaba como esperaba. Brillo en los ojos como lágrimas de ardor. La niebla se paró frente a ella, formando un muro infinito, una barrera invisible separaba los dos cuerpos: uno humano, otro celeste.

—Bésame, dijo ella.

Un tentáculo de finas partículas se deslizó entre la barrera invisible y acarició los labios de champán, suave, amante. Ella se trasladó al pasado, a la música del bosque y a un poema que sonaba a olvidado. La habían besado así en alguna parte.

—¿Recuerdas las hojas de cristal?, dijo la niebla.

Ella se miró los brazos y vio los cortes cicatrizados, recuerdos memorables de un yo enterrado. Finas líneas en el cuerpo, azules, brillaban como auroras boreales para un explorador principiante, que asombrado no deja de mirar y cae al hielo, al lago. La chica del pelo azul entró en la niebla y se hundió en el lago, como una pluma de cuervo lucha por no llegar al suelo, observando los dominios de la oscuridad, tan perfectos, tan risueños.

—¿Por qué mirar hacia el cielo si tu castillo está en mi mundo?

Se abrazó a la niebla, las cicatrices se abrieron como un mar antiguo y se dibujó una ciudad azul en la profundidad del lago, bajo una luna que ya era más grande que el centro de la tierra, tan cerca, el eterno descanso.

i un home xerrava en solitud, tothom l’evitava, no feia falta preguntar-li si estava boig. El seu discurs era sencer, bo i parlant-li a una figura que allà no hi era, que bé podia ser la seva filla, la seva parella, el seu amant o el seu besavi. Ell es dirigia al buit, a l’únic espai de pols difós en que no hi havia ningú. Jo l’observava des de dalt, agafat a l’ansa del vagó del metro, i vessava la meva mirada cap aquell espai circular que la gent no gosava trepitjar, com si allà hi hagués algú. No interferien en la conversa com ningú s’atreveix a tallar el discurs de la mare.

Ja saps que ho hem de planificar així, deia. Sí, és clar que sí, tot anirà bé, però has d’aprendre a afrontar aquests nous reptes com si fossin l’última cosa que t’encomanessin en la vida. No, deixa’t estar d’impulsos, continuava, van bé per tenir la idea inicial però val més organitzar-te.

Al meu voltant n’hi havia que escoltaven música i no el sentien. Jo hagués sigut un d’ells si el dia anterior hagués dormit a casa, però en pujar a l’autobús a Zona Universitària vaig coincidir amb un vell amic i, quan me’n vaig adonar, la meva parada ja era aigua passada i el meu trajecte va continuar fins a Poble Nou. Era el 7. Era el seu barri, vam anar a un bar a prendre una cervesa plegats i se’ns va fer tard, així que em va convidar a dormir al seu pis i ja aniria a la feina el dia següent des de casa seva, sentit oposat de la línia vermella al que agafava cada dia. Sempre em dic que els imprevistos porten bones noves: no duia els auriculars a sobre i vaig poder escoltar les paraules d’aquell home solitari, que li xerrava i li xerrava a l’espai buit, sense parar atenció als viatgers que el miraven. Per segon dia consecutiu, va florir en mi la distracció i vaig oblidar-me de baixar a la parada que tocava, així que vaig decidir seguir en el vagó fins que baixés l’home. La feina podia esperar.

La meva sorpresa va venir quan érem a l’última estació de la línia, Hospital de Bellvitge, va cridar la veu del megàfon, i l’home va continuar ajagut i parlant sol. Ell i jo, sols al vagó. Jo pensant minuts abans que ell baixaria a la darrera parada per anar a l’hospital a que el mediquessin, però vam continuar l’un davant de l’altre, el vagó aturat, jo fent-me el distret i ell parlant i parlant, filant un monòleg amb respostes invisibles. Va arribar el moment en que no vaig saber què fer, si sortir del vagó i deixar-lo allà, si quedar-m’hi per seguir escoltant, si parlar-li i interferir en la conversa… Vaig pensar en que això últim era el pitjor que podia fer. Jo volia saber què més diria. El metro va continuar fins a cotxeres i allà ens vam quedar, ell parlant i jo escoltant, escrivint la història, quin tipus de diàlegs havia d’emprar si es tractava d’un monòleg? Vaig creure que seria un inconvenient utilitzar guionets, les seves paraules serien part del discurs, de la narració, faria de la seva llengua un riu de tinta que fluís en el text, no pagava la pena donar-li veu una vegada rere l’altra; ell seria el to narratiu. Ell és aquestes paraules que veieu escrites, un avançar del metro pel subsòl barceloní, un seguit d’històries inconnexes entre personatges desconeguts, que es miren, es fiten, s’enamoren i es transformen, un rodatge en la ciutat que progressa amb el temps, que s’apaga poc de nit, sempre hi ha llum, històries que brillen i que il·luminen, l’home solitari som tots els que ens movem per la ciutat, no hi ha un instant de silenci en cap racó, en cap vagó, som un discurs constant, la nostra vida dialoga amb si mateixa, amb viatgers que es creua en l’autobús número 7, 14 o H10.

L’home que parla és l’essència de la ciutat, una font de bombolles amb paraules que omplen racons buits, que en desfer-se deixen caure milions d’històries. Escoltes, viatges, t’enamores; ets com et mous, Barcelona.