Categoría: novel·la

S’equivoquen quan diuen que l’escriptor és una persona solitària.

Estava rodejat de cent persones en un bar cèntric de Vancouver, amb l’ordinador sobre la taula i un document en blanc que volia omplir de paraules, i aquestes no sortien per la pressió del públic, que em mirava i observava els meus dits com treballaven, immòbils.

Ser famós a dia d’avui et canvia la vida. El bar era el de sempre, però després de la publicació de la meva tercera novel·la s’havia acabat la discreció i la intimitat. Quan vaig arribar al bar només hi havia dues taules ocupades i el Mike, el propietari, darrera la barra.

—Bon dia, John! —va exclamar—. Quant de temps! No venies des d’abans de publicar el llibre. Estic treballant tantes hores que encara no l’he llegit, però el tinc pendent. Latte, com sempre? Se’t trobava a faltar, noi.

El Mike té cinc anys més que jo, vorejant els quaranta-cinc, però que em seguís dient noi no em deixava de sorprendre. Quan em vaig acomodar a la taula de sempre, al racó, amb capacitat per a una persona i amb suficient espai per l’ordinador i el bloc de notes, vaig sentir l’escalfor de l’escriptura del passat, com si les històries escrites en aquell espai minúscul m’abracessin. La taula era de fusta vella, d’una tonalitat fosca i subterrània que tranquil·litzava i donava color a les meves mans. Repassant les rèpliques dels quadres de Monet que el Mike tenia penjades per tot el bar, em vaig adonar que un grup de tres joves em mirava i murmurava sobre mi. L’olor del cafè em va expulsar del jardí de Monet i vaig començar a treballar.

Quan havia escrit les idees que tenia en ment i els hi començava a donar forma, la porta del bar es va obrir i una munió de gent va entrar, amb llibres a les mans i girant el cap a banda i banda, com si estiguessin esperant en un pas de vianants. Però no hi havia gens de trànsit i van trobar-me amb facilitat. Si un grup de persones es troba en una situació que requereix ser extravertit, com parlar amb un actor de cine que es troben pel carrer, acostumen a esperar fins que algú dóna el primer pas. Nois i noies parlaven entre ells mentre em miraven i ningú s’atrevia a venir fins a on estava, tot i que sabia que no tardarien. L’escena em divertia perquè m’havia trobat en aquella situació anys abans, sent jo qui esperava per demanar l’autògraf de la meva escriptora preferida, l’Alice, però també em vaig entristir perquè sabia que hauria de deixar l’escriptura per un altre moment. Després d’aquella pausa momentània, una noia d’uns vint anys va trencar la cinta de sortida i la cua es va formar darrere d’ella.

Tot l’enrenou s’havia produït a causa d’una foto publicada en una xarxa social on se’m veia escrivint al bloc de notes i olorant el cafè alhora, un ritual que era més aviat una obsessió. La imatge, que l’havia publicat un dels joves de la taula del costat, es va estendre per les xarxes fins al punt que deu minuts més tard ja hi havia cinquanta persones al bar i, mitja hora més tard, uns altres cent i d’altres fent cua a l’exterior. Per suposat, el Mike estava més que content de que jo fos el seu amic. El seu local es va convertir en una sessió d’autògrafs improvisada i tots esperaven impacients amb el llibre a la mà i un cafè a l’altra, doncs el Mike va establir el preu de la firma en una consumició.

La meva idea per aquell dia era començar un nou projecte d’escriptura, però em va ser impossible. Els dies que anava al bar abans de l’exitosa publicació escrivia sense interrupcions perquè ningú em coneixia i, tot i que no era ni molt menys el lloc de treball més productiu, doncs l’escriptori de casa s’enduia més del noranta per cent del mèrit, trencava el suficient la monotonia de casa per poder escriure millor. Les primeres dues novel·les no havien tingut gaire èxit i jo tampoc hi tenia dipositades gaires esperances, però pel darrer llibre hi havia dedicat molt d’esforç i temps i no tenia dubtes que seria una gran obra. L’editorial de sempre, Ink&Paper Co., la va publicar d’immediat i va gastar molt més pressupost que el de costum per la campanya de màrqueting, fent arribar el llibre a moltes més mans de les que esperàvem. Les crítiques van ser bones, molt bones, i les ventes extraordinàries: cent mil llibres en dues setmanes i múltiples traduccions (francès, japonès, xinès, espanyol, portuguès, italià i alemany).

—Disculpa que el molesti, senyor Fraser —va dir amb veu tremolosa un noi d’uns dinou anys—. Em podria signar el llibre? Em va agradar molt, sap? El va escriure aquí? Disculpa que el molesti, eh?

Li vaig oferir el millor dels meus somriures i el vaig respondre amb ambigüitats. Jo alternava el bolígraf i el cafè, mostrant una serenitat radiant. Molts d’ells em deien, mentre jo signava, què en pensaven del llibre, quins eren els secrets que creien haver-hi trobat, com n’eren de profunds els personatges… (aspectes que jo ignorava que sortissin en la meva novel·la); i em preguntaven com es diria el següent llibre, si seria una seqüela i, sobretot, quan sortiria.

—Està de camí, però no puc avançar res que si no l’editorial m’acomiada —els hi responia mig en broma—. Em sap greu.

Jo em sentia malament per mentir, però sovint mentir a mitges té més valor que la veritat. La novel·la estava per començar, no seria una seqüela i tenia pensat escriure-la en dos anys, si tot anava bé. L’editorial m’havia suggerit que digués que ja l’estava escrivint però que no donés informació definitiva. Això últim era segur que ho compliria, ja que ni jo mateix sabia què escriuria. Però dient-ho feia créixer el misteri i m’assegurava unes quantes vendes del següent llibre. La gent em mirava amb cares d’emoció i sorpresa i jo els mentia per treure-me’ls de sobre i per tornar a l’anhelada solitud. La nostàlgia d’escriure al bar del Mike va començar aquell dia i no va acabar mai, doncs uns dies després de la sessió de firmes el local estava a vessar de gent i el Mike havia col·locat una placa commemorativa a la taula a la que sempre seia. El rectangle de metall resava:

John Fraser va escriure en aquesta taula
la novel·la Les llàgrimes de l’àngel,
publicada el dia 22 de juny de 2017.

El meu nom va estar arrelat allà molt de temps i jo no hi vaig tornar més.

Mesos després, el Mike em va trucar per preguntar-me perquè no hi anava, per si em trobava bé i per si m’havia enfadat amb ell. Li vaig contestar que estava molt enfeinat escrivint i donant classes a la universitat per no preocupar-lo, però com bé sabreu aquests no eren els motius verdaders. Tot escriptor necessita la solitud a l’hora de treballar i la calma que m’oferia el bar s’havia acabat per sempre.

Durant els mesos posteriors a la publicació de Les llàgrimes de l’àngel, el meu temps va estar ocupat en presentacions, xerrades en universitats i en actes públics, entrevistes a la ràdio, a la televisió i als diaris, i vaig tenir poca disponibilitat per respirar tranquil i menys per escriure. Tenia anotades unes quantes idees que havia recol·lectat, però les sentia llunyanes, passatgeres i de poc valor. Havent passat un any de la publicació encara no sabia què seria el següent i anar a la cafeteria on havia escrit petits fragments de les tres novel·les anteriors no em va abstreure del bloqueig. Tenia una sensació d’opressió cruenta i feixuga, de temor a que la gent em veiés escriure, com si actués de manera estranya o delinqüent, i, encara més, tenia por de que llegissin el que escrivia, el meu interior. Publicar la darrera novel·la havia estat dur, doncs hi havia moltes referències autobiogràfiques que no havia dit a ningú, com si hagués publicat part del meu diari personal. Però la ficció ajuda a aïllar-se de la realitat, per molt que la segona estigui sempre dins la primera.

La idea per la història que em disposo a explicar, doncs, va sorgir gràcies a la sessió d’autògrafs. Quan el Mike va aturar l’afluència de gent dient que el local tancava per existències exhaurides vaig obrir el bloc de notes i vaig trobar-hi a dins una targeta amb un quadre d’El Bosco anomenat El vaixell dels bojos, al darrere de la qual hi havia escrit en lletres vermelles el que semblava ser una cita:

Biblioteca Pública de Vancouver
22 de juny a les 4AM
T’hi esperem,
Els argonautes

Només de veure-la vaig saber que hi aniria. Els misteris estan per resoldre’ls i mai m’ha agradat deixar-los a mitges. A més, estava convençut que aquella experiència em donaria noves idees d’escriptura, com així va ser, doncs a les quatre de la matinada del vint-i-dos de juny vaig conèixer a quatre persones tan meravelloses com boges. Per això quan diuen que els escriptors són persones solitàries dic que s’equivoquen, perquè és gràcies a les persones que m’envolten que vaig poder escriure les històries que conformen aquest llibre.

Un llibre en blanc.

La inesperada sessió d’autògrafs em va deixar tan exhaust que em vaig aixecar de la cadira, vaig pagar el cafè al Mike i vaig tornar cap a casa sense haver escrit, com tants altres dies que m’imaginava sent un escriptor famós mentre bevia el cafè de l’esmorzar.

 

Aión descubrió en sus múltiples viajes que él no estaba hecho por el amor, pues allí donde iba creyendo encontrar el amor, no encontraba más que desazón. Escuchaba historias de amigos y familiares, historias que hablaban de amor, algunas eran efímeras, otras duraban años, pocas para siempre, pero todos ellos estaban anclados en una rueda viciosa y peligrosa que no hacía más que recordarte las verdades del mundo. Aión, en cambio, no se enamoraba. Sus historias eran pasajeras, demasiado, se decía, e incluso aquellas que duraban más de un día, pues esa era la media, no le aportaban nada de diferente. Empezó un viaje de tres años para visitar países de todo el mundo con la finalidad de estudiarse, para encontrar un sentimiento fuera de lo común, en tanto en cuanto había sentido hasta ese momento, para llegar a una conclusión, a la que fuera, y saber al fin si era un problema suyo o de la sociedad en la que vivía.

Empezó el viaje con dieciocho años. Aión habló con su madre y le explicó el motivo de su marcha: quería visitar otros países para conocer gente de culturas diferentes, descubrir su interior y volver a casa con la tranquilidad de saber cuál era su camino en la rueda del amor, si podría entrar en ella o quedaría fuera para siempre. No sabía cuánto tiempo duraría este viaje, pero sentía en su interior la necesidad vital de hacerlo, que si no lo hacía no podría vivir más en su casa ni en el pueblo, pues allí no tendría motivos para ser feliz. Su madre, Anne, pelo castaño y sonrisa eterna, lo miró con ojos de madre y lo entendió todo, decidiendo que ella no podía decidir por él.

—Viaja, Aión—dijo ella—. Si esto es lo que deseas, adelante, siempre tendrás mi apoyo.

Aión la abrazó largo y tendido, durante dos minutos que fueron como años de recuerdo. Hacía tiempo que no me abrazaba así, pensó Anne, y lloró al pensar que estaba siendo una buena madre, lo cual se cuestionaba constantemente desde que falleciera Rina, la otra madre de Aión, cinco años atrás. No quería hablar de aquello con nadie, pero intentaba educar a su hijo de la mejor forma posible, sin pedir ayuda, introduciéndolo a unos valores éticos y culturales que ella creía importantes para su futuro. Que Aión le dijera que quería marchar de casa para viajar podría significar que lo estaba haciendo mal, que algo había hecho mal, pero fue un alivio escuchar de la voz de su hijo que necesitaba encontrar la solución a sus problemas en su interior, viajando, conociendo a gente. Lo que ella ignoraba era que no volvería a ver a su hijo nunca más.