Avui al matí bevia un cafè a la barra del bar del costat de la feina i al meu costat hi havia una parella jove, no tindrien més de trenta-cinc anys, rondarien la meva edat, però la seva aparença delatava més anys, com si la joventut els hagués passat de llarg fa temps. Han demanat conyac, el meu amic Huan els hi ha dit que no en quedava, quin bar no té conyac?, han preguntat a l’aire, en Huan no els ha entès i els mirava esperant una resposta, com assenyalant amb els ulls, va, que tinc feina i he de preparar més cafès que els vostres. Posa’ns anís, i així com les copes plenes han tocat la barra s’han alçat de nou i la parella s’ha embriagat d’un glop, han pagat i marxat. Jo, que he fet el mateix amb el cafè, beguda de matins, no pas l’anís, he sortit darrere seu i els veia besar-se tot esperant creuar un pas de zebra que senyalava verd feia estona. Ella plorava, el seu cabell ros contrastava amb els ulls rodejats de tinta negra que, difuminada, no volia estar allà, mentre el noi no plorava, només ressaltaven uns ulls vidriosos carregats d’anís. Ell l’animava, dient-li a cau d’orella que tot aniria bé, que no es preocupés. El semàfor ha canviat al vermell i seguien abraçats, com si aquell fos l’últim minut, un minut etern, potser no hi hauria cap més oportunitat per una abraçada així. Llum verda i allà seguien i seguirien fins que ningú els fes moure.
Ja a l’altra vorera, he girat coll per veure’ls per darrera vegada, agafats de la mà i mirant a l’horitzó, estàtics i eterns. En creuar el pas de zebra tot hauria acabat, ell entraria a la comissaria i s’entregaria, l’engarjolarien, no sortiria mai més d’allà, la seva vida deixaria de ser un riu de llum i anís.
Narradonia 