No hay noche de verano
que no sea recordada
observando el alumbrado
que hay en tu ventana.
Solos tus pasos por la playa,
no hay toallas ni gritos ni colores,
solo tus horrores; respira la arena
como los oleajes engullen corales.
¡Despierta de tu sueño!
Abraza los pesares y sonríe
que la muerte está cerca
y no hay luz en tu ventana.
Olvidarás la vida de los otros,
sobre tu madre no recordarás nada,
excepto el tiempo perdido
que no estuviste a su lado.
Avui al matí bevia un cafè a la barra del bar del costat de la feina i al meu costat hi havia una parella jove, no tindrien més de trenta-cinc anys, rondarien la meva edat, però la seva aparença delatava més anys, com si la joventut els hagués passat de llarg fa temps. Han demanat conyac, el meu amic Huan els hi ha dit que no en quedava, quin bar no té conyac?, han preguntat a l’aire, en Huan no els ha entès i els mirava esperant una resposta, com assenyalant amb els ulls, va, que tinc feina i he de preparar més cafès que els vostres. Posa’ns anís, i així com les copes plenes han tocat la barra s’han alçat de nou i la parella s’ha embriagat d’un glop, han pagat i marxat. Jo, que he fet el mateix amb el cafè, beguda de matins, no pas l’anís, he sortit darrere seu i els veia besar-se tot esperant creuar un pas de zebra que senyalava verd feia estona. Ella plorava, el seu cabell ros contrastava amb els ulls rodejats de tinta negra que, difuminada, no volia estar allà, mentre el noi no plorava, només ressaltaven uns ulls vidriosos carregats d’anís. Ell l’animava, dient-li a cau d’orella que tot aniria bé, que no es preocupés. El semàfor ha canviat al vermell i seguien abraçats, com si aquell fos l’últim minut, un minut etern, potser no hi hauria cap més oportunitat per una abraçada així. Llum verda i allà seguien i seguirien fins que ningú els fes moure.
Ja a l’altra vorera, he girat coll per veure’ls per darrera vegada, agafats de la mà i mirant a l’horitzó, estàtics i eterns. En creuar el pas de zebra tot hauria acabat, ell entraria a la comissaria i s’entregaria, l’engarjolarien, no sortiria mai més d’allà, la seva vida deixaria de ser un riu de llum i anís.
No hay torre sin caída, no hay fuego sin chispa, no hay agua sin oxígeno. No hay amor sin oxígeno, chispa ni caída.
Si supieras cuánto te echo de menos, cómo mi olfato está nostálgico de esos días en que disfrutaba en tu cuello, tus pechos, tu sexo. Bajaba por tu cuerpo, lo recorría como si cada una de aquellas veces fuera la última en que lo hiciera, desconociendo cuán pronto acabaría, que no volvería a ver brillar tu cuerpo por las noches. Pensarás que solo recuerdo de ti el sexo y tus huellas, pero no es así, de ti me gusta todo, virtudes y defectos, jaguares y mandalas, tus miedos y tu astucia para cabrearme y buscar mi locura que no encontraré en ningún baile. Te decía que tenía TOC con el orden, la organización, con los objetos bien colocados, que debían estar en línea recta unos con otros, ya fuera en clase, en la cocina o en la calle, pero aquel sinsentido era mi manera de llamar tu atención para que siguieras riéndote de mí, para buscar una manera de seguir conectando contigo y con tu sonrisa, que sigo oyendo por las mañanas, las tardes y las noches de este ardoroso verano. Una sonrisa de ojos cerrados y cabello azabache. Odié la indiferencia de los últimos días en que nos cruzamos, odié que me evitaras, que me rechazaras y que hicieras como si entre tú y yo nada hubiera pasado, odiaba esto por no comprenderlo, por no tener una explicación que viniera de tus labios, que besaría ahora mismo sin dudarlo. Aunque lo entiendo. A veces el silencio es la mejor manera de expresarse. Yo también lo he utilizado y callarse es la mejor solución cuando no salen las palabras. Sé y me dijiste que no querías hablar, que no sabías cómo hablar de todo, que no se te da bien hablar de estos temas, de lo nuestro. Traté de entenderte y te entiendo. Entiendo que quieras estar sola, que anhelas libertad y que quieres… que quieras lo que tú quieras, que así es la vida, una ha de luchar por lo que quiere en esta vida, sin que otros ni otras estropeen este camino pese a cruzarse y compartir vivencias, tiempo y amores de media luna, plantas rotas y besos en Lisboa. Es por esto que desde hoy me prometo no pensar en ti (no tanto como hasta ahora), por hacerte y hacerme justicia, volveré a mí y tomaré el camino por el que tú decidiste virar cuando estábamos juntos. Ha pasado demasiado tiempo, ando por las calles de la ciudad agonizando y pensando que te puedo encontrar entre la gente, escondida, cabello al mar y sonrisa al viento, cruzando una mirada que me destroce y me derrumbe cual torre de Babel, conocimiento roto y olvidado para siempre. Regeneración imposible, perdido entre los muertos, a los treinta y tres murió alguien y pronto me tocará a mí, nada de mesías, solo un humano fragmentado por el amor encontrado entre un gentío que desplaza mi ser hasta tocarte, ya disuelto en polvo y aire. Quiero volver a caminar tranquilo. Quiero verte, pero te quiero, y no quiero volver a verte. Ya no más, si no es para abrazarte.
Disculpa al texto, a la literatura, no al escritor, que él es el culpable de todos sus males, que no quiere ni puede volver a verte si no encuentra la solución a sus defectos. Aunque lo desea en lo más hondo de su corazón, en la capa más exterior de su piel, en todo su cuerpo hay deseo de amarte y abrazarte hasta que se pierda el mañana y las ilusiones se cumplan como la caída de una torre llena de libros. Aunque lo desea…
Él no sabe nada.
Solo sabe de ti.
Sin saber si aún estás ahí.
i un home xerrava en solitud, tothom l’evitava, no feia falta preguntar-li si estava boig. El seu discurs era sencer, bo i parlant-li a una figura que allà no hi era, que bé podia ser la seva filla, la seva parella, el seu amant o el seu besavi. Ell es dirigia al buit, a l’únic espai de pols difós en que no hi havia ningú. Jo l’observava des de dalt, agafat a l’ansa del vagó del metro, i vessava la meva mirada cap aquell espai circular que la gent no gosava trepitjar, com si allà hi hagués algú. No interferien en la conversa com ningú s’atreveix a tallar el discurs de la mare.
Ja saps que ho hem de planificar així, deia. Sí, és clar que sí, tot anirà bé, però has d’aprendre a afrontar aquests nous reptes com si fossin l’última cosa que t’encomanessin en la vida. No, deixa’t estar d’impulsos, continuava, van bé per tenir la idea inicial però val més organitzar-te.
Al meu voltant n’hi havia que escoltaven música i no el sentien. Jo hagués sigut un d’ells si el dia anterior hagués dormit a casa, però en pujar a l’autobús a Zona Universitària vaig coincidir amb un vell amic i, quan me’n vaig adonar, la meva parada ja era aigua passada i el meu trajecte va continuar fins a Poble Nou. Era el 7. Era el seu barri, vam anar a un bar a prendre una cervesa plegats i se’ns va fer tard, així que em va convidar a dormir al seu pis i ja aniria a la feina el dia següent des de casa seva, sentit oposat de la línia vermella al que agafava cada dia. Sempre em dic que els imprevistos porten bones noves: no duia els auriculars a sobre i vaig poder escoltar les paraules d’aquell home solitari, que li xerrava i li xerrava a l’espai buit, sense parar atenció als viatgers que el miraven. Per segon dia consecutiu, va florir en mi la distracció i vaig oblidar-me de baixar a la parada que tocava, així que vaig decidir seguir en el vagó fins que baixés l’home. La feina podia esperar.
La meva sorpresa va venir quan érem a l’última estació de la línia, Hospital de Bellvitge, va cridar la veu del megàfon, i l’home va continuar ajagut i parlant sol. Ell i jo, sols al vagó. Jo pensant minuts abans que ell baixaria a la darrera parada per anar a l’hospital a que el mediquessin, però vam continuar l’un davant de l’altre, el vagó aturat, jo fent-me el distret i ell parlant i parlant, filant un monòleg amb respostes invisibles. Va arribar el moment en que no vaig saber què fer, si sortir del vagó i deixar-lo allà, si quedar-m’hi per seguir escoltant, si parlar-li i interferir en la conversa… Vaig pensar en que això últim era el pitjor que podia fer. Jo volia saber què més diria. El metro va continuar fins a cotxeres i allà ens vam quedar, ell parlant i jo escoltant, escrivint la història, quin tipus de diàlegs havia d’emprar si es tractava d’un monòleg? Vaig creure que seria un inconvenient utilitzar guionets, les seves paraules serien part del discurs, de la narració, faria de la seva llengua un riu de tinta que fluís en el text, no pagava la pena donar-li veu una vegada rere l’altra; ell seria el to narratiu. Ell és aquestes paraules que veieu escrites, un avançar del metro pel subsòl barceloní, un seguit d’històries inconnexes entre personatges desconeguts, que es miren, es fiten, s’enamoren i es transformen, un rodatge en la ciutat que progressa amb el temps, que s’apaga poc de nit, sempre hi ha llum, històries que brillen i que il·luminen, l’home solitari som tots els que ens movem per la ciutat, no hi ha un instant de silenci en cap racó, en cap vagó, som un discurs constant, la nostra vida dialoga amb si mateixa, amb viatgers que es creua en l’autobús número 7, 14 o H10.
L’home que parla és l’essència de la ciutat, una font de bombolles amb paraules que omplen racons buits, que en desfer-se deixen caure milions d’històries. Escoltes, viatges, t’enamores; ets com et mous, Barcelona.
No hay corazón sin miseria,
abarca noches de lágrimas verdes
en agrios terremotos de cielo y rayo
sin poder hacer nada.
No hay miseria con dolor,
sucedáneos de carne en salsa de caracol,
intentarás dar marcha atrás, idiota,
sin que puedas hacer nada.
No hay dolor sin sonrisa,
similitud de alegría de un futuro que vendrá
mientras esperas silente el otoño,
entonces ya nada podrás hacer.
No hay sonrisa con amor,
idealizar un mundo intelectual
de verdades a medias mentiras
con tus acciones a realizar.
No hay amor sin corazón,
somos máquinas de terco engranaje,
creamos sentimientos de órganos lentos,
aceleran y no entendemos el tiempo.
Como navegar por olas
sagradas sensaciones de la tierra
profunda tras azul belleza
fragmentada oscura y escondida.
Como navegar por tierra
encapotado bosque cubre el cielo
de ojos buscadores de estrellas
martirio de soñadores urbanos.
Como navegar por aire
invisibles carreteras del universo
surcan picos de montañas imposibles
pájaros grises son mis dueños.
Como navegar tu cuerpo
sagradas sensaciones de la tierra
de ojos buscadores de estrellas
pájaros grises son mis dueños.
carretera lineal arribada al mar
rebent abraçades d’onades
i de sal que sulfura ferides
i memòries d’un dia gris, de milers
de discussions que perduren
i no arriben enlloc.
amb tu descobria el paisatge
mentre m’aconsellaves vida i foc,
una temptació fugaç que vaig obviar
per ser massa ignorant de tot;
el que m’ensenyaves encenia en mi
una posta de sol en un mar ple de coral.
compartíem i compartirem,
una biblioteca on ningú hi pot entrar
només nosaltres en sabem les lletres
que acumulen temps i històries
sota una capa de pols il·luminada
per un raig de júpiter i saturn.
si aquests llibres els trobéssim
oblidats a la vorera de l’asfalt
no sabríem què llegir. sí,
en llegiríem títol i autor
i els carregaríem sense por.
com hem fet sempre, com seguirem fent.
línia recta fins arribar al mar
i abraçar les pàgines en blanc
recuperant-nos del passat
de records grisos, estones i dies
palparan precioses les paraules
en una pell fràgil i plena de sal.
Descobrí un racó de pau en les persones, un lloc que creia impossible d’arribar-hi. Frustració, s’olora, la gent t’olora els sentiments, i se’n van després d’ensumar la teva ferum destrossada, que desprens com l’aire del carrer, bufat de mil muntanyes. Vaig entendre que tots som iguals, que sense roba ens veuríem sense classe, sense pors, amagats de la vida d’abans. Un vestit, americana i corbata, o potser un llaç de color beix, a ressò de la camisa blanca o negra que no goses dissimular. Unes sabates de xarol i un bastó per acompanyar el ritme compassat d’unes petjades que no seran gravades a la roca, ni a l’asfalt, nosaltres no serem fòssils de carrer, sinó simple pols i aire i roba sense fil. I les noies sense faldilla, ni bossa gran ni de moneder, només una simple capa feta de pell blanca i nua a la contaminació dels homes, que bufen brut i desagraïts el camí que els ha dut a la vida. Canviarà, això canviarà. I es troben, les dues parts, ara ja curats de fang i deixalles del temps, d’avantpassats, de somnis de tardor, i es troben nus i, finalment, descobreixen altres parts, l’un a l’altre, racons de pau que els farà entendre quina part tenien de raó. Jo et vaig dir… Tu em vas dir… Creus que…? I els ocells se’ls miraran sorpresos de veure tanta fisonomia freda, mugrons a l’aire, branques on reposar i on veure la temporada passar, tot esperant un hivern en el que hauran de marxar, sempre s’ha de marxar, però aquest cop aniran acompanyats d’un riu de vida. Les persones també migraran, aniran al sud, allà on va començar tot. Entens per què t’ho explico, tot això? És a dies com avui, són aquestes èpoques, els jorns que ens han tocat viure, els que em donen la raó, que expliquen per què veure’t a pell nua em fa suar, em fa entendre el tocar, els sentits s’exposen a una realitat que no era la que volia per demà. Jo hagués desitjat no saber, hagués preferit no saber res de tu, ni de la vida, no hauria d’haver indagat tan a fons el meu interior ni el dels altres ni, molt menys, el teu, qui soc jo per saber qui ets? Estimaria més ser ignorant tota la vida i ser feliç, somriure davant minúcies i, anquilosat, ballar, ballar amb totes les meves vides aquella cançó que em cantaves quan era petit, un so que recordo com un riu d’alta muntanya. Aigua verge, terrible sensació la seva. Ni sentir-se tocada, ni ser vista ni olorada. I molt menys beguda, anhel d’ebri. Llavis primer, llengua congelada com un vidre de vehicle de matinada, que glaça per protegir, que avisa, ep!, hi ha un interior no apte per a covards. Allà dalt tothom és fràgil. Tan fràgil com la nuesa, vista pels altres, desgraciada llibertat, quan ens la donaran plena? Està bé abrigar les esperances i el record. Però tu estàs bé? La teva memòria treballa i treballa bé? Doncs recorda el camí que vaig emprendre i entén que jo no tornaré, doncs descobrí un racó de pau on els ocells em van assegurar que, entre corbs i àguiles, tot el que queda és oreneta amb corbata i despullada.
Narradonia 