Autor: Jaume Figueras

La pregunta que ens hem de fer no és “què farem quan puguem sortir al carrer?” sinó “què estaríem fent en aquest precís moment de no haver succeït el confinament?”, perquè irremeiablement, allò que fem al sortir ho acabarem fent per la possibilitat que ens suscita fer-ho, però què passa amb les històries inconcluses, amb les cites impossibles, amb els viatges sense començar?
Així doncs, què estaria fent a setze de maig? Impredictible. La història ens ensenya a no pensar en els “What if—?”, però ens encanten, ho hem de reconèixer. Imaginar vides paral·leles, societats regirades, apocalipsis o amors que sí van funcionar. Així doncs, per què no preguntar-nos què estaríem fent en aquest moment? Som-hi:

Dissabte, setze de maig. Em desperto amb una ressaca descomunal per la festa a la que em van convidar uns amics. Mal de cap, la boca pastosa, un gust fastigós que em fa venir una arcada. Quina hora és? Observo el sostre, la mirada infinita es perd entre les escletxes d’humitat, hi veig un univers al qual hi formo més part que l’actual. És quan em giro per apujar la cortina i deixar entrar la llum que endevino la silueta d’una noia al meu costat, nua, els cabells negres i rinxolats cauen llit enllà i no sé qui és. Esquena pigada en pell blanca, uns braços coberts de tatuatges, no li veig el rostre. Odio dormir amb desconegudes perquè em sap greu fer-les fora de casa. Però això no és casa meva. El llit està amarat de suor i jo no estic suat, deu ser ella, em dic, i em frego el braç per eixugar-me. Em descol·loca, això no és suor. Oloro però no ho associo a res. La intento despertar, moc suaument una espatlla que no reacciona.
—Hola?
Sense resposta. Surto del llit, obro els porticons de la finestra i els pits s’il·luminen de vermell, els ulls em miren sense veure-hi. Merda. Estic cobert de sang, tot jo. Què collons he fet, crido. Silenci, em tapo la boca, poden haver-hi companys de pis, els pares, qui és ella? Busco la meva roba, la trobo entre la seva, no recordo haver vist la seva roba, ni la seva cara, ni haver entrat en aquella casa. No trobo el telèfon en els pantalons i el seu té patró de desbloqueig. Em frego les mans amb una samarreta d’ella. Miro per la finestra, no sé on soc, és un primer i no veig més enllà dels arbres del davant. Vull marxar d’allà. Un instint detectivesc em demana saber què ha passat i la moc, per trobar la ferida mortal. I la veig, mossegada al coll, li he arrencat l’aorta d’una queixalada. Joder, joder, joder. Em poso a plorar. Trobaran el meu adn per tot arreu. M’assec a terra i em cobreixo la cara. Respiro, m’he de tranquil·litzar, sortir com si no hagués passat res. O he de trucar a la policia?
—Servei d’emergències, digui?
—Bon dia, he assassinat una noia
—Bon dia, m’he despertat i he trobat morta una noia al meu costat
—Bon dia, hi ha una noia morta
—Bon dia, qui és ella?
—Bon dia,…
—Bon dia?
—Hola?
Si no tinc telèfon com puc trucar? Recordo les classes de meditació i començo, allà mateix.
Mira a un punt fix de l’habitació i deixa que els pensaments flueixin, no t’aturis en cap en concret.
La miro a ella, als ulls, ens mirem, en blanc.
Guanya percepció de tot el que et rodeja, les olors, els sorolls, el tacte del terra sota teu.
Sang, silenci, fred.
Fes tres respiracions profundes, inspira pel nas i expira per la boca.
I a poc a poc, ves tancant els ulls i recupera el ritme de la respiració normal, pel nas.
Foscor, sentir el diafragma pujar i baixar, l’aire entumit entrar i sortir. Segueix així.
Si els pensaments es fan molt persistents, compta de l’u al deu la respiració per concentrar-te en ella.
No, en la noia morta no.
Medita.
Respira.
Concentra’t en la respiració.
Un, dos, tres, quatre…
Molt bé.
Cinc, sis, set, vuit…
Ho estàs fent molt bé.
Nou, deu…
Torna a començar, torna a repetir.
Procés a la inversa, retorna a l’exterior.
Obre els ulls a poc a poc.
Fred.
Segur.
T’aixeques, et vesteixes, els accidents passen, li fas un petó a la galta i li passes els cabells rinxolats per darrere l’orella.
Obres la porta en silenci i et gires per acomiadar-te.
—Ho sento. I marxes per sempre.
I tornes cap a casa pensant en que tan de bo una pandèmia ens hagués fet quedar a casa i no hagués passat això. Què estaria fent avui mateix si estigués confinat a casa? Però en l’únic que puc pensar és en els seus ulls, que no tornaré a veure mai més. Uns ulls blancs i jovials, pura mel desfeta, un adéu insistent, un tancat per sempre.

Avui, en l’hora reglamentària que tenim per sortir a passejar o a fer esport durant el confinament, pujava la muntanyeta que hi ha al costat d’Esplugues i pensava en el meu color preferit: el verd.

És un color que em tranquil·litza si estic nerviós, dramàtic o enfadat, reconforta el meu interior si l’observo, sobretot a la primavera, quan les diferents tonalitats de verd es donen la mà i ofereixen contrastos preciosos, que lluiten contra la monotonia que sovint tothom hi veu en els boscos, en el color. De petit, sempre deia que el meu color preferit era el taronja i, en efecte, és un color que m’agrada, però ha acabat sent un color histriònic, que trenca amb la calma i la serenitat que el verd m’entrega. No he recordat, en aquell moment, perquè vaig decidir que el taronja era el color que li deia a tothom que m’agradava més de tots, fins i tot vaig fer pintar-me l’habitació d’un taronja butà que et fa obrir els ulls de bat a bat només despertar. Potser era per la seva raresa, el fet de no veure’l quasi bé enlloc i que (gairebé) ningú es reconeixés en aquest color em feia sentir únic i especial, diferent a la resta. Recordo haver celebrat amb aquella gent que coincidia amb mi en que el taronja era el color més bonic, tot i no saber explicar perquè ho era. Com tants altres nens i adolescents, volia reconeixement i atenció, i era escollint el color taronja com a preferit que hi vaig trobar la manera. “Uau, el taronja?”, em deia tothom. Aires de sorpresa, inclús d’admiració, per no haver escollit el vermell, el blau o el verd. Però el taronja, pensava, es va anar apagant al mateix ritme de la meva mediocritat, d’una manca de personalitat que havia d’escollir un color que no era el meu per intentar destacar per sobre la resta, perquè la meva vida estava a ras de l’interès zero entre els altres. En canvi, una vegada assolida una personalitat més forta, uns ideals més clars i més segurs que en l’adolescència, el temor a que m’agradi un color més convencional ha desaparegut, la vergonya i el què-pensaran s’han dissolt en un got d’aigua com una simple aspirina. I així ens anem fent grans, reconeixent els nostres gustos sense pudors, trobant-hi la màgia i l’interès particular, prenent nota dels detalls, sense que el reconeixement dels altres pesi més del compte, que què importa si els hi sembla bé o no que el color verd sigui el meu color preferit, si a mi em fa feliç.

En arribar a dalt de la muntanyeta, hi he trobat uns ametllers, iguals als que rodejaven la casa de quan era petit, a La Pineda, dels quals jo n’arrancava el fruit, li trencava la closca amb una pedra prou grossa per no enganxar-m’hi els dits i en menjava l’ametlla que en sortia de dins, una rere l’altre. Res a veure amb el sabor de les ametlles salades que et venen en bossa, el sabor natural era fresc, per molt que sigui un fruit sec hi notava com s’hi desprenia l’aigua del seu interior, que l’havia fet créixer i viure. N’he collit tres, he fet jocs malabars amb elles i m’he assentat en un banc de pedra per menjar-les. He agafat una pedra del terra, he trencat la closca de la primera ametlla i n’he menjat el fruit, encara verd.

I ha sigut així, intentant menjar una ametlla verda, que he alçat la vista, he vist el sol caient i ho he comprès. El simple fet de recordar-me de nen a La Pineda, fent els mateixos gestos, trencant les closques i assaborint les ametlles, verdes i delicioses. Quan era petit observava el sol caient darrere la muntanya de Montserrat, i el color taronja impregnava la vall, els arbres, la casa i els meus ulls. I jo ho sabia, estava expectant, perquè quan la llum s’apagava i venia el taronja, arribava la mare.

Et despertes pel pes de les hores o per la profunditat del somni. Sempre el mateix somni en contextos diferents: arribes tard, la gent t’espera, per anar cap a l’aeroport o a que pugis a l’autocar per anar a l’escola, com quan eres petit i arribaves tard a l’autocar que et duia fins a Solsona. Sempre tard. Corries darrere l’autocar quan aquest començava a arrancar, els amics et miraven per la finestra del darrere, se’n reien i, quan finalment l’autocar s’aturava per a que pugessis, tots t’aplaudien. Mai has sigut una persona de mal humor als matins, com li passa a tanta gent, al contrari, sempre has intentat irradiar somriures i felicitat de bon matí, així que rebre els aplaudiments i generar una petita història en els companys d’autocar et reconfortava. Els hi havies donat una petita alegria. Somnis com aquest pesen dins teu i és quan estàs a punt d’arribar, quan falta poc per dir “menys mal, s’ha acabat la odissea”, et despertes. Perquè els teus somnis són odissees, són viatges a Ítaca, segurament estàs cercant alguna cosa en el teu interior mentre el somni et reclama: «gaudeix del camí».
Ja estàs de peu, comences la rutina diària que no ha canviat gens durant cinquanta dies però que durant l’última setmana l’has pogut transformar, gràcies a que has pogut sortir al carrer a fer esport, a córrer per la muntanya que està al costat de casa. Tot i estar en una ciutat tan gran com Barcelona te n’alegres de poder sortir al bosc, ni que sigui una estona o en un bosc tan petit. Et sents afortunat, un privilegiat, saps valorar els detalls, les minúcies, ja no ets aquell nen que li plorava a la mare per a que li comprés el que volia, plorant fins l’extenuació, pobre mare, ella treballant a la botiga, amb tot el que havia de costar-li, i el seu fill fent-li la vida impossible per comprar-li un caprici que pocs dies després ja hauria oblidat. Ara n’ets conscient, i per molt que en certes ocasions segueixis sent igual de capriciós, ho valores tot més i millor. Com el confinament. Per a tu no ha sigut difícil quedar-te tancat a casa, t’agrada, hi estàs a gust i hi tens tot el que necessites, bé, a vegades t’agradaria sortir i estar amb els amics o la família, però reconeixes que estar per tu, estar sol, no se t’ha donat mai malament, i que justament quan vas estar sol per primera vegada, lluny de tot i de tothom, al Canadà, vas saber qui t’agradaria ser, què volies, com ho volies, i vas escriure per buscar solucions i les vas començar a trobar. L’escriptura, el teu gran estri de meditació, en ella has bolcat tota la teva informació, tot allò que has callat davant de tanta gent i que no t’has atrevit mai a dir està allà, en les lletres escrites, a mà o a ordinador, en el diari, de tan en quan en forma de relat, on la teva veritat hi està amagada.
Rentes els plats, sempre al matí, estàs fresc i enèrgic, et prepares l’esmorzar, el cafè i engegues l’ordinador per llegir el diari, ara digital. Trobes a faltar el paper, però mai havies llegit tan el diari com aquests dies, t’estàs interessant per la vida de fora, és una manera de connectar amb la gent que et rodeja, sabent què passa al món, preguntant a la família i als amics com els hi va, tot i saber moltes vegades la resposta. Els diaris i la gent, tan predictius últimament. Una rutina matinera que et fa somriure, sobretot en aquells dies en que envies una nota d’àudio als amics per a que ho passin igual de bé que tu, per a que el dia se’ls hi faci menys pesat. Tot va començar una nit de festa, sortíeu de Razzmatazz per anar a buscar el metro i vas començar a redactar una nota d’àudio que els hi passaries pel grup del xat. En aquella nota d’àudio feies de locutor de ràdio, “Pipipipiiiiii. Bon dia Catalunya, són les cinc i mitja del matí”, i descrivies el que et rodejava, les sensacions de la festa, la gent tornava cap a casa desfeta, la roba, tan animada al sortir de casa, esbiaixada en mil bocins, els ulls pesats mirant a terra, gent dormint als portals dels edificis, i tu, amb l’alegria que et caracteritza, xerrant com una font d’aigua, com una cascada que està seca durant la setmana. Ets un noi silenciós, de poques paraules, però la nit et modifica el sentit de la paraula, si més no l’oral, l’escrita fa set anys que raja. I amb aquella nota d’àudio vas obrir la veda a una connexió més propera amb els teus amics, desconeixies que la paraula pot tenir tanta màgia i et pot lligar de tal manera a les persones, fa molts anys que vius amagat en un silenci que sembla més el del monestir d’uns budes que el silenci del bosc, així que recitar aquelles paraules, com les que van sortir un dia en el bosc de Haida Gwaii, t’estan descobrint un món nou del que t’agradaria formar part.
Comences a treballar, a teletreballar, fins fa un parell de setmanes seguies a la feina però ara ja no hi estàs i dediques els matins a un projecte de la universitat que has canviat per renovar la motivació. T’has arriscat, podries haver continuat amb el treball antic i fer-lo a mitges per entregar-lo en el termini que toca, però has decidit llançar-te a una nova aventura, sempre t’han agradat els canvis. Crear un centre de formació i de residències artístiques a la Vall de Lord, ara pensaràs que quan llegeixin això et robaran la idea, però el confinament t’ha fet perdre la desconfiança en la gent. Menys mal. Ho has de provar, t’hi llances, saps que et sortirà bé.
Matins de lectura, matins d’escriure, matins d’escoltar música, matins d’observar per la finestra els veïns i el clima que toca, la pluja, el vent, el reflex del sol en la façana del davant, a la tarda, penses, tocarà a la teva i t’ofegaràs de calor. Passaran les hores, els mesos, els anys, i recordaràs aquests dies com un tot, què vas fer durant el confinament, com passaves el temps, amb què et diverties, i oblidaràs els detalls, els detalls que t’han fet passar estones precioses, com quan surts a la terrassa a les 19.48 per fer una foto a la posta de sol, que va començar sent a les 18.48 però que amb el canvi d’hora es va avançar una hora. O detalls com quan observes per la finestra el niu de garses que no cau de l’arbre ni amb la força dels huracans. Observes les cries, petits punts negres que alcen el bec quan la mare arriba, que li demanen menjar i que ella els hi dona. Tant els ocells com tu demanant a la mare, ells menjar, tu qualsevol xorrada, els fills demanant als pares, forma part del cicle de la vida, sense tenir en compte el que els hi ha costat aconseguir el que et porten. Els ocells, no obstant, no ploren, sinó que canten, i aquests dies canten amb veus precioses, melòdiques, no grinyolen per sentir-se per damunt del soroll de la ciutat com quan tot estava activat, sinó que canten d’alegria, com tu de petit, en el silenci del bosc, que es trencava quan la mare et cridava perquè anessis a dinar.

L’habitació, un espai minúscul, quadrat, que semblaria més gran de no tenir els mobles. Parets de color verd, la gent possiblement diria que és un verd pistatxo, però per mi el verd del pistatxo sempre ha tingut més de marró que de verd. Com el marró de les ametlles. El sostre és de color blanc, una biga creua el sostre per a que el terrat no s’enfonsi quan la veïna juga amb el seu gos cada matí. Quatre mobles: un armari ple de roba i estris que no faig servir gairebé en tot l’any, si una cosa estic veient en el confinament és que fem servir menys del 10% de la roba que tenim, i això que jo no soc un comprador compulsiu. No em vull imaginar aquella gent que no para de comprar roba, què estarà pensant tots aquests dies de confinament en veure tota la roba i no posar-se-la per la seva incomoditat, per la seva insignificança, pel canvi de temporada. L’armari té dues doble-portes. En les dues portes centrals hi ha dos miralls de la mida de la porta, per sort mesuren més de dos metres d’alt i m’hi puc emmirallar cada dia. Més del compte. M’hi miro massa. D’acord, m’hi recreo. Però d’aquí a no tenir miralls a l’habitació, la vida canvia molt. Recordo tots els anys vivint a casa els pares i a casa els tiets en que jo no tenia mirall a l’habitació, no em podia veure, no em podia apreciar, i això era un motor de falta d’autoestima brutal, impensable per molta gent però que de veritat és així. La cosa va començar a canviar al Canadà en la segona casa on vaig viure: a la meva habitació hi tenia un petit mirall en el que m’hi observava cada dia una estona, hi veia gestos, hi veia somriures, i veia el color de la meva pell més enllà de quan em rentava la cara al lavabo. I va ser el començament del meu creixement com a persona. El simple fet de tenir un mirall a l’habitació. Mirar-nos, d’aspecte, és saludable, per molt que creiem que la part interior, el nostre cor, el nostre esperit, sigui la part més important i que acabarà tenint el pes més gran en les nostres relacions. Al costat de l’armari hi tinc una estanteria, de sis nivells, un arran de terra on hi col·loco algunes de les sabates, les que acostumo a fer servir, les sabatilles d’anar per casa i les xancletes quan és estiu. A la resta de prestatgeries: llibres, llibretes, pel·lícules, fotografies dels germans i nebots i amics, i records de dies del passat: bodes, diades, punts de llibre… Llibretes on escriure-hi, el collar del viatge al Perú, la cartera, una gorra… Ara estic a l’escriptori, amb una làmpada de color negre que il·lumina les nits més fosques. L’escriptori vindria a ser el cheslong dels sofàs, té forma d’L i la pestanya que sobresurt en perpendicular es pot moure a la meva voluntat. Una taula robusta, d’un marró diferent al de l’estanteria, i el de l’estanteria diferent al de l’armari. Cap color igual. Quin mal gust, dirien alguns. És cert que genera una sensació de poca sincronització en l’espai. Entre el verd pistatxo i els marrons pistatxos… Una superfície de suro està enganxada amb claus minúsculs a la paret, sobre l’escriptori, creant una sort de taulell on clavar-hi les meves notes, frases per la posteritat, d’ànim, o records del passat. Una amalgama, un Mood Board, en diran els especialistes. Els records del passat estan per tot arreu, penjats, guardats, a simple vista, a l’entrar a casa, a la nevera, a les estanteries del menjador. El passat està a tot arreu. El present soc jo, ets tu. I el futur? On està el futur? En les paraules que estic escrivint ara mateix? Falta per descriure el moble restant, la tauleta de nit, d’un color que podríem definir entre el marró fosc i el negre. Marró perquè és de fusta i negre pel tint, però ha perdut la força del negre pur, ja sigui per la pols, pel contacte del sol o pel desgast ocasionat per les mans matineres. Amb dues petites calaixeres on hi guardo roba interior, condons i cablejats varis, no sabria per on començar a explicar una metàfora correcta. I m’oblidava del llit, que no sé si és considerat moble, sí, suposo que sí. En anglès tot això seria furniture, així que n’hi direm moble. A més, té quatre calaixeres a sota, dues de les quals inutilitzades per estar el llit arraconat en una cantonada de l’habitació. I la finestra, no ens oblidem de la finestra, doble finestra, no doble vidre, i la llum que entra, sort n’he tingut, sort en tinc, sort en tindré, i el llum del sostre, que és d’aquests allargats que fan il·luminar les fàbriques però que a una habitació hi queda horrible. Mai l’engego. Fluorescents, ja em perdonareu, però no em sortia. I la cortina opaca, que no deixa entrar la llum més que per les escletxes laterals que no aconsegueix tapar i que m’ajuden a despertar amb llum natural. Mort a les persianes i a la gent que dorm a les fosques completament. Bé, mort tampoc, que aquests dies no estem per matar a més gent, però estimo la llum natural i m’encanta sentir-me part del cicle del sol, de la llum que emet, i no anar amb els horaris girats.

Aquesta és la meva habitació. Em faltaran per descriure uns quants detalls, molts, el pòster del Final Fantasy VII Remake, per exemple, o tot el què tinc per aquí perdut o oblidat o no veig a simple vista. Es podria escriure un bon relat, amb tot el que tinc a l’habitació… Potser és un gènere literari que sorgeix durant el confinament, qui sap. “Històries per no dormir” o “Històries d’un tancament que han ajudat a obrir la ment” o “Històries de tot el que tenim i no fem servir”. Títols varis. Autors Varis. AA.VV. Acrònims. Amor als acrònims, estima pura, m’encanten. THE END. El millor acrònim dels escriptors. Ai, que no és un acrònim. Perdoneu. Fi.