Sense camí al mar

“En què consisteix el caràcter pràctic de la vida? Les coses que s’han de fer de manera immediata són probablement trivials.” – H. D. Thoreau

Va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.

Ja feia uns quants anys que el Marc era promiscu, deliberat en les seves festes i afí a moltes drogues del mercat. Des de l’adolescència s’havia rodejat d’amics i companys que si bé tenien molta empenta i inèrcia a l’hora de començar aventures i iniciatives empresarials, també eren proclius a torçar-les i a desviar-se per camins tortuosos. Quan tenia vint anys, per exemple, amb el seu amic Ricard van vendre una start-up de cosmètica masculina a una multinacional francesa i durant la festa de celebració van acabar en un iot rodejats de prostitutes de luxe. Les experiències posteriors no es van quedar curtes d’anècdotes.

Amb els diners que van guanyar es va permetre voltar pel món durant anys, coneixent gent rica que li presentava gent rica, que alhora li presentava gent rica, i el Marc tenia la sensació d’estar triomfant a la vida. Qui no ho faria? Podia obrir totes les portes que els diners t’obren, és a dir, totes. Va conèixer gent important i amb vincles de poder, i a més era un noi extravertit i atractiu, així que vivia el somni de qualsevol adolescent, es deia sovint a si mateix. En el viatge es va apassionar per la cria de cavalls i això el va portar a relacionar-se amb membres de la reialesa de Dubai, que se’l van endur cap al seu país per cuidar un centenar de cavalls, entrenar-los i fer-los competir en les curses més importants d’arreu del món.

El Marc sentia una connexió especial per la vida, plena d’experiències i gaudi. Durant tots aquells anys, el Marc no va sentir en cap moment la crida per tornar a casa, cap veu que li digués que s’aturés un moment i analitzés com estava transcorrent la seva vida, si realment s’estava preocupant de les coses importants. El Marc estava atrapat en un món ple de diners i aus rapinyaires, i s’estava deixant portar per un camí que no era el seu, nadant en un remolí enmig del mar.

Un remolí de mar que s’empassa els cossos de nàufrags i vaixells i els condueix a la vil·la de Posidó, qui actua com a jutge, advocat i diable sobre tots ells, però sobretot sobre el Marc. I el torna a terra ferma, en un punt remot, lluny del remolí de l’avarícia que se’l va empassar, perdonant-lo de tots els teus pecats.

Havien passat anys des de l’última vegada que el Marc havia vist els seus pares i la seva germana, i va ser caminant per la sorra del desert que vorejava el mar que el van trucar. La Sílvia havia tingut un accident i no podria caminar mai més.

I va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.