L’home que cremava els parcs de Vancouver

Mentre esperava a tornar a la feina, observava l’home que m’havia robat el banc al parc.

El Portal Park de Vancouver és un reducte verd i silenciós enmig de la intempèrie urbana, hi conflueixen un parell de carrers gens transitats i en poca estona quedes gairebé oblidat, com si estiguessis lluny de tot. En tots els dies que hi havia anat per fer temps abans de començar a treballar no hi havia trobat a ningú, per això encara m’havia meravellat tant, doncs no imaginava trobar un racó buit en una ciutat, com si la cerca de la solitud i les zones neutres fos aleshores possible.

Però aquell dia va ser diferent. No només hi vaig trobar un home, sinó que a més ocupava el banc on jo seia cada dia, on escrivia l’entrada del diari, el meu centre de desconnexió. Allà hi tenia marcada la meva empremta, la rutina, la qual em permetia recuperar la serenor després de la jornada laboral o abans d’entrar-hi. El paradís, a les ciutats, és sempre passatger, fugaç. Un no es pot acostumar a gaudir d’un espai remot sense trobar-hi algú que l’hagi ocupat al cap de poc.

Vaig odiar aquell home, fins al punt de no voler trepitjar mai més Portal Park. L’home, li direm Mike, aparentava més de cinquanta anys però segurament en tindria trenta-pocs, desgastat i humiliat per la vida com estava. Segurament era un exiliat de Hastings Street que en un d’aquells moments de sobredosi s’havia desviat del seu gueto. En Mike havia embrutat un espai sagrat amb colilles de tabac, llaunes de cervesa i bosses de plàstic de supermercat plenes de restes de menjar i droga, i en aquell moment dormia al meu banc de confiança. Era un home amb una vida perjudicada, li vaig veure només en trepitjar la plaça, però què en sabia jo d’ell? Quin era el seu passat? El simple fet d’haver-se assentat en un banc d’un parc públic de la ciutat em permetia tenir aquella actitud envers ell i, per conseqüència, envers tots els vagabunds de la ciutat de Vancouver? No, és clar que no, però tot i així vaig demanar-li un cigarret i l’encenedor.

En Mike no m’escoltava, estava en una galàxia tan llunyana que ni em sentia, estava immers en un viatge astral que el conduïa a l’abraçada que li va fer la seva mare quan de petit se li va morir el pare, una abraçada que l’acollia i el cuidava i el protegia de tots els mals que li feia la ciutat. Sense rebre una resposta clara més enllà d’una murmuració, em vaig apropar a ell i li vaig agafar un cigarret i l’encenedor. Vaig arrencar un grapat de branques d’un arbust que hi havia prop d’ell i vaig improvisar una foguera al seu davant, per donar-li escalf. Com que en aquells carrers gairebé no hi passava ningú, vaig pensar que la foguera passaria desapercebuda, que a ningú li sobtaria que aquell home s’estigués escalfant amb el fred hivernal que feia a Vancouver. A Hastings Street hi havia multitud de barrils plens de brasa que escalfaven els vagabunds a les nits, així que aquesta imatge no era desconeguda pels habitants de la ciutat.

Abans de marxar, vaig encendre també el cigarret i li vaig col·locar entre els dits de la mà caiguda, freda i gairebé sense vida.

Em vaig allunyar de Portal Park sense mirar enrere, sabent que no hi tornaria mai més, que aquell parc cremaria sota la llum de les faroles fins que el Mike es despertés.