Mes: abril 2025

“En què consisteix el caràcter pràctic de la vida? Les coses que s’han de fer de manera immediata són probablement trivials.” – H. D. Thoreau

Va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.

Ja feia uns quants anys que el Marc era promiscu, deliberat en les seves festes i afí a moltes drogues del mercat. Des de l’adolescència s’havia rodejat d’amics i companys que si bé tenien molta empenta i inèrcia a l’hora de començar aventures i iniciatives empresarials, també eren proclius a torçar-les i a desviar-se per camins tortuosos. Quan tenia vint anys, per exemple, amb el seu amic Ricard van vendre una start-up de cosmètica masculina a una multinacional francesa i durant la festa de celebració van acabar en un iot rodejats de prostitutes de luxe. Les experiències posteriors no es van quedar curtes d’anècdotes.

Amb els diners que van guanyar es va permetre voltar pel món durant anys, coneixent gent rica que li presentava gent rica, que alhora li presentava gent rica, i el Marc tenia la sensació d’estar triomfant a la vida. Qui no ho faria? Podia obrir totes les portes que els diners t’obren, és a dir, totes. Va conèixer gent important i amb vincles de poder, i a més era un noi extravertit i atractiu, així que vivia el somni de qualsevol adolescent, es deia sovint a si mateix. En el viatge es va apassionar per la cria de cavalls i això el va portar a relacionar-se amb membres de la reialesa de Dubai, que se’l van endur cap al seu país per cuidar un centenar de cavalls, entrenar-los i fer-los competir en les curses més importants d’arreu del món.

El Marc sentia una connexió especial per la vida, plena d’experiències i gaudi. Durant tots aquells anys, el Marc no va sentir en cap moment la crida per tornar a casa, cap veu que li digués que s’aturés un moment i analitzés com estava transcorrent la seva vida, si realment s’estava preocupant de les coses importants. El Marc estava atrapat en un món ple de diners i aus rapinyaires, i s’estava deixant portar per un camí que no era el seu, nadant en un remolí enmig del mar.

Un remolí de mar que s’empassa els cossos de nàufrags i vaixells i els condueix a la vil·la de Posidó, qui actua com a jutge, advocat i diable sobre tots ells, però sobretot sobre el Marc. I el torna a terra ferma, en un punt remot, lluny del remolí de l’avarícia que se’l va empassar, perdonant-lo de tots els teus pecats.

Havien passat anys des de l’última vegada que el Marc havia vist els seus pares i la seva germana, i va ser caminant per la sorra del desert que vorejava el mar que el van trucar. La Sílvia havia tingut un accident i no podria caminar mai més.

I va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.

Mentre esperava a tornar a la feina, observava l’home que m’havia robat el banc al parc.

El Portal Park de Vancouver és un reducte verd i silenciós enmig de la intempèrie urbana, hi conflueixen un parell de carrers gens transitats i en poca estona quedes gairebé oblidat, com si estiguessis lluny de tot. En tots els dies que hi havia anat per fer temps abans de començar a treballar no hi havia trobat a ningú, per això encara m’havia meravellat tant, doncs no imaginava trobar un racó buit en una ciutat, com si la cerca de la solitud i les zones neutres fos aleshores possible.

Però aquell dia va ser diferent. No només hi vaig trobar un home, sinó que a més ocupava el banc on jo seia cada dia, on escrivia l’entrada del diari, el meu centre de desconnexió. Allà hi tenia marcada la meva empremta, la rutina, la qual em permetia recuperar la serenor després de la jornada laboral o abans d’entrar-hi. El paradís, a les ciutats, és sempre passatger, fugaç. Un no es pot acostumar a gaudir d’un espai remot sense trobar-hi algú que l’hagi ocupat al cap de poc.

Vaig odiar aquell home, fins al punt de no voler trepitjar mai més Portal Park. L’home, li direm Mike, aparentava més de cinquanta anys però segurament en tindria trenta-pocs, desgastat i humiliat per la vida com estava. Segurament era un exiliat de Hastings Street que en un d’aquells moments de sobredosi s’havia desviat del seu gueto. En Mike havia embrutat un espai sagrat amb colilles de tabac, llaunes de cervesa i bosses de plàstic de supermercat plenes de restes de menjar i droga, i en aquell moment dormia al meu banc de confiança. Era un home amb una vida perjudicada, li vaig veure només en trepitjar la plaça, però què en sabia jo d’ell? Quin era el seu passat? El simple fet d’haver-se assentat en un banc d’un parc públic de la ciutat em permetia tenir aquella actitud envers ell i, per conseqüència, envers tots els vagabunds de la ciutat de Vancouver? No, és clar que no, però tot i així vaig demanar-li un cigarret i l’encenedor.

En Mike no m’escoltava, estava en una galàxia tan llunyana que ni em sentia, estava immers en un viatge astral que el conduïa a l’abraçada que li va fer la seva mare quan de petit se li va morir el pare, una abraçada que l’acollia i el cuidava i el protegia de tots els mals que li feia la ciutat. Sense rebre una resposta clara més enllà d’una murmuració, em vaig apropar a ell i li vaig agafar un cigarret i l’encenedor. Vaig arrencar un grapat de branques d’un arbust que hi havia prop d’ell i vaig improvisar una foguera al seu davant, per donar-li escalf. Com que en aquells carrers gairebé no hi passava ningú, vaig pensar que la foguera passaria desapercebuda, que a ningú li sobtaria que aquell home s’estigués escalfant amb el fred hivernal que feia a Vancouver. A Hastings Street hi havia multitud de barrils plens de brasa que escalfaven els vagabunds a les nits, així que aquesta imatge no era desconeguda pels habitants de la ciutat.

Abans de marxar, vaig encendre també el cigarret i li vaig col·locar entre els dits de la mà caiguda, freda i gairebé sense vida.

Em vaig allunyar de Portal Park sense mirar enrere, sabent que no hi tornaria mai més, que aquell parc cremaria sota la llum de les faroles fins que el Mike es despertés.