pensaments

Avión de papel

Texto recuperado de 2015

¿Qué supondría marchar? Marchar es ese laberinto al que uno no sabe si entrar porque no sabe si va a salir o, si sale, no sabe cómo va a salir de él. A mí, sin duda, me motiva más la idea de no saber el final y me irrita la idea de seguir un camino recto, con dos muros que fijan tu sendero. Conocer lo desconocido, recorrer mis inquietudes, aprender nuevas historias, nuevas culturas…

Y no hablo de marchar como viajar. Viajar es ir y venir. Marchar es ir sin saber si vas a volver. ¿Debo permanecer en esta vida monótona, con un rumbo fijo e igual al de todos los transeúntes que andan a mi lado por la calle o que me cruzo en el tren? O, por el contrario, ¿debo aceptar el reto de la vida y arriesgarme a exteriorizar aquello interno por lo que he nacido? Unos se preguntarán por qué lo hago, otros no lo comprenderán, algunos me entenderán, y ese último grupo al que tanto aprecio me apoyará y me dará el empujón.

Tengo en mi mente un avión de papel que me lanza hacia la vida, pero veo fuera de mis pensamientos, en mi cuerpo, unas cadenas invisibles que me ligan a más no poder hacia mis raíces. Y sé que mi mente es la única capaz de derrotar a esos yugos que luchan por intentar que no viva una vida llena de emociones y recuerdos.

Todos tenemos miedo a dar ese paso, pero veo en las personas que han saltado hacia la vida una felicidad que quiero dentro de mí y que quiero compartir con más gente. Quizás peque de egoísta con tal observación, por lo que pueda dejar atrás, pero creo que vivimos muy pocos años como para desaprovecharlos. Entiendo y respeto que a otra gente este estilo de vida les parezca de necios, porque creen en otros objetivos, en un futuro más cuidadoso, y ven a esa gente como descolocados de la vida e impetuosos, sin un rumbo claro y con demasiados sueños en su cabeza. No se lo niego, yo no tengo rumbo, tengo sueños, prefiero perderme y acogerme a lo que la vida me depare; y asumo ser un descolocado, no tengo cabida en su mundo. Pero me formaré en un mundo diferente, donde tendré cabida especial, donde diseñaré mis sueños. Porque tengo la esperanza de forjar mi historia y mi vida a mi manera, con mi filosofía de vida, sin unos patrones establecidos por esta sociedad devoradora de vidas ajenas.

Y será entonces cuando saldré de ese laberinto al que tanto miedo me había dado entrar. Comprenderé que si no hubiese entrado al laberinto no me hubiese perdido, habría perdido el rumbo en un camino recto y no habría alcanzado la meta pese a ver el final justo enfrente. Comprenderé que era necesario subirse a ese avión de papel que tantos castillos había rodeado en mi cabeza, para poder romper esas candentes cadenas y desatar mis sueños y hacerlos realidad. Comprenderé la vida y la abrazaré.

Y permitidme ser tan nostálgico, pues ya lo decía el poeta García Lorca: «el más terrible de los sentimientos es el sentimiento de tener la esperanza perdida».

relats

Sense camí al mar

“En què consisteix el caràcter pràctic de la vida? Les coses que s’han de fer de manera immediata són probablement trivials.” – H. D. Thoreau

Va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.

Ja feia uns quants anys que el Marc era promiscu, deliberat en les seves festes i afí a moltes drogues del mercat. Des de l’adolescència s’havia rodejat d’amics i companys que si bé tenien molta empenta i inèrcia a l’hora de començar aventures i iniciatives empresarials, també eren proclius a torçar-les i a desviar-se per camins tortuosos. Quan tenia vint anys, per exemple, amb el seu amic Ricard van vendre una start-up de cosmètica masculina a una multinacional francesa i durant la festa de celebració van acabar en un iot rodejats de prostitutes de luxe. Les experiències posteriors no es van quedar curtes d’anècdotes.

Amb els diners que van guanyar es va permetre voltar pel món durant anys, coneixent gent rica que li presentava gent rica, que alhora li presentava gent rica, i el Marc tenia la sensació d’estar triomfant a la vida. Qui no ho faria? Podia obrir totes les portes que els diners t’obren, és a dir, totes. Va conèixer gent important i amb vincles de poder, i a més era un noi extravertit i atractiu, així que vivia el somni de qualsevol adolescent, es deia sovint a si mateix. En el viatge es va apassionar per la cria de cavalls i això el va portar a relacionar-se amb membres de la reialesa de Dubai, que se’l van endur cap al seu país per cuidar un centenar de cavalls, entrenar-los i fer-los competir en les curses més importants d’arreu del món.

El Marc sentia una connexió especial per la vida, plena d’experiències i gaudi. Durant tots aquells anys, el Marc no va sentir en cap moment la crida per tornar a casa, cap veu que li digués que s’aturés un moment i analitzés com estava transcorrent la seva vida, si realment s’estava preocupant de les coses importants. El Marc estava atrapat en un món ple de diners i aus rapinyaires, i s’estava deixant portar per un camí que no era el seu, nadant en un remolí enmig del mar.

Un remolí de mar que s’empassa els cossos de nàufrags i vaixells i els condueix a la vil·la de Posidó, qui actua com a jutge, advocat i diable sobre tots ells, però sobretot sobre el Marc. I el torna a terra ferma, en un punt remot, lluny del remolí de l’avarícia que se’l va empassar, perdonant-lo de tots els teus pecats.

Havien passat anys des de l’última vegada que el Marc havia vist els seus pares i la seva germana, i va ser caminant per la sorra del desert que vorejava el mar que el van trucar. La Sílvia havia tingut un accident i no podria caminar mai més.

I va ser en veure el reflex del sol a les onades que el Marc va recordar quin era el seu tresor més important. Aquella brillantor era especial, li xiuxiuejava paraules del passat, com si el propi Posidó li estigués dient a cau d’orella que la seva germana encara estava allà, dempeus, observant les onades entre els castells de sorra fets amb les seves mans.

relats

L’home que cremava els parcs de Vancouver

Mentre esperava a tornar a la feina, observava l’home que m’havia robat el banc al parc.

El Portal Park de Vancouver és un reducte verd i silenciós enmig de la intempèrie urbana, hi conflueixen un parell de carrers gens transitats i en poca estona quedes gairebé oblidat, com si estiguessis lluny de tot. En tots els dies que hi havia anat per fer temps abans de començar a treballar no hi havia trobat a ningú, per això encara m’havia meravellat tant, doncs no imaginava trobar un racó buit en una ciutat, com si la cerca de la solitud i les zones neutres fos aleshores possible.

Però aquell dia va ser diferent. No només hi vaig trobar un home, sinó que a més ocupava el banc on jo seia cada dia, on escrivia l’entrada del diari, el meu centre de desconnexió. Allà hi tenia marcada la meva empremta, la rutina, la qual em permetia recuperar la serenor després de la jornada laboral o abans d’entrar-hi. El paradís, a les ciutats, és sempre passatger, fugaç. Un no es pot acostumar a gaudir d’un espai remot sense trobar-hi algú que l’hagi ocupat al cap de poc.

Vaig odiar aquell home, fins al punt de no voler trepitjar mai més Portal Park. L’home, li direm Mike, aparentava més de cinquanta anys però segurament en tindria trenta-pocs, desgastat i humiliat per la vida com estava. Segurament era un exiliat de Hastings Street que en un d’aquells moments de sobredosi s’havia desviat del seu gueto. En Mike havia embrutat un espai sagrat amb colilles de tabac, llaunes de cervesa i bosses de plàstic de supermercat plenes de restes de menjar i droga, i en aquell moment dormia al meu banc de confiança. Era un home amb una vida perjudicada, li vaig veure només en trepitjar la plaça, però què en sabia jo d’ell? Quin era el seu passat? El simple fet d’haver-se assentat en un banc d’un parc públic de la ciutat em permetia tenir aquella actitud envers ell i, per conseqüència, envers tots els vagabunds de la ciutat de Vancouver? No, és clar que no, però tot i així vaig demanar-li un cigarret i l’encenedor.

En Mike no m’escoltava, estava en una galàxia tan llunyana que ni em sentia, estava immers en un viatge astral que el conduïa a l’abraçada que li va fer la seva mare quan de petit se li va morir el pare, una abraçada que l’acollia i el cuidava i el protegia de tots els mals que li feia la ciutat. Sense rebre una resposta clara més enllà d’una murmuració, em vaig apropar a ell i li vaig agafar un cigarret i l’encenedor. Vaig arrencar un grapat de branques d’un arbust que hi havia prop d’ell i vaig improvisar una foguera al seu davant, per donar-li escalf. Com que en aquells carrers gairebé no hi passava ningú, vaig pensar que la foguera passaria desapercebuda, que a ningú li sobtaria que aquell home s’estigués escalfant amb el fred hivernal que feia a Vancouver. A Hastings Street hi havia multitud de barrils plens de brasa que escalfaven els vagabunds a les nits, així que aquesta imatge no era desconeguda pels habitants de la ciutat.

Abans de marxar, vaig encendre també el cigarret i li vaig col·locar entre els dits de la mà caiguda, freda i gairebé sense vida.

Em vaig allunyar de Portal Park sense mirar enrere, sabent que no hi tornaria mai més, que aquell parc cremaria sota la llum de les faroles fins que el Mike es despertés.

pensaments

Simfonia literària

A fora és fosc, una tènue llum de menjador ens il·lumina i ens transporta al silenci de l’exterior. Per fi hi torno a ser. No a casa, no a sota la llum de les estrelles, sinó al món de les lletres, allà on vaig ser tan feliç. Han hagut de passar tants anys? Torno a sentir aquell anhel per escriure, per recuperar les lletres perdudes, he viscut molts anys en una zona neutra de la qual era molt difícil escapar. Pensava que aquests espais invisibles i indivisibles només existien a la ciutat, però estava molt equivocat, les zones neutres estan dins nostre i depèn de nosaltres saber-ne sortir.

O potser és al contrari? Que ara em torno a trobar en una de les zones neutres de la meva vida, remota i plena de silenci, lliure de tota distracció externa, un lloc on ser feliç? Com un clímax musical, que et fa reviure emocions oblidades i nostàlgia perduda. Jo aquí hi volia tornar des de feia molt temps i no trobava la manera d’aconseguir-ho. Com una meta a la que saps que vols arribar però mai aconsegueixes trobar el camí. Com milers de somnis, recurrents al llarg de molts anys de la meva vida: un bitllet d’avió per marxar de viatge i no aconseguir arribar a l’aeroport, distraccions de camí, maletes oblidades, ara em trobo un vell amic… O un partit de futbol i no arribar a l’hora, deixar-me els guants i les botes a casa, haver de recular, l’hora de partit que no arriba mai, ja han xiulat el final del partit… Així tots els somnis, un rere l’altre, any rere any. Tots ensenyant-me el camí de l’escriptura, de la meva escriptura, a la que volia arribar però no tenia manera d’assolir. Tan a prop i a l’hora tan lluny. I ara que he retrobat el camí i puc intuir la meta, tornaré a endinsar-me en aquests somnis inacabables? Hi somiava aquells anys en què escrivia frenèticament? No ho recordo exactament, però el que sí recordo és que aquella època d’escriptura és el més a prop que he estat de la realització personal, el simple fet de poder pensar que jo he nascut per això: per escriure.

A fora és fosc, una tènue llum de menjador ens il·lumina i em transporta al món de les idees, de la imaginació, que sempre m’ha acompanyat. L’ombra de les flames m’ensenya una història que està a punt de ser escrita. Una gran orquestra es disposa a tocar. Comença a tocar la simfonia literària.