No existeixen els semàfors quan es diu adéu

Avui al matí bevia un cafè a la barra del bar de sempre i al meu costat hi havia una parella jove, no tindrien més de trenta-cinc anys, rondarien la meva edat, però la seva aparença delatava més anys, com si la joventut els hagués passat de llarg fa temps. Han demanat conyac, el meu amic Huan els hi ha dit que no en quedava, quin bar no té conyac?, han preguntat a l’aire, en Huan no els ha entès i els mirava esperant una resposta, com dient, va, que tinc feina i he de preparar cafès. Posa’ns anís, i així com les copes han tocat la barra s’han alçat de nou i la parella ha buidat el contingut d’un glop, han pagat i marxat. Jo, que he fet el mateix amb el cafè, beguda de matins, no pas l’anís, he sortit darrere seu i els veia plorar i besar-se tot esperant creuar un pas de zebra que senyalava verd feia estona. He analitzat bé la situació i he comprovat que ella plorava, el seu cabell ros contrastava amb els ulls rodejats de tinta negra que, difuminada, donava la impressió de no voler estar allà, però el noi no plorava, tenia els ulls vidriosos, probablement per l’anís. Ell l’animava, dient-li a cau d’orella que tot aniria bé, que no es preocupés. S’ha posat en vermell i seguien abraçats, com si aquell fos l’últim minut, potser no hi hauria cap més oportunitat per una estona així. Altre cop verd i allà seguien. Ja a l’altra vorera, he girat coll per veure’ls, per darrera vegada, agafats de la mà i mirant a l’horitzó, estàtics. En creuar el pas de zebra tot s’hauria acabat, ell entraria a la comissaria i s’entregaria, l’engarjolarien, no sortiria mai més d’allà.