Mai hagués dit que aquell noi ros amb ulls grisos que caminava tan solitari pels carrers de Barcelona volia ser ningú i desaparèixer. Cada dia més. Sobretot en els dies de les festes de Nadal, en que les multituds es feien asfixiants, tenia la sensació que comunions de gent que ell desitjava no veure en molt de temps, ja fossin de la família o amics de tota la vida, se li tiraven al damunt com una cascada cau al fons del mar, empenyent més i més avall a cada segon. Sempre hi havia excepcions, però el gruix de la gent no entenia que ell necessitava estar sol, que tenia pànic als retrobaments, motiu pel qual sempre estava coneixent gent nova i no podia començar cap mena de relació, per no caure en l’angoixa de les obligacions.
Ser ningú i desaparèixer. El noi preferia explicar la seva vida a persones en les quals no havia generat cap grau de confiança, i desaparèixer al cap de pocs dies. No respondre els missatges, fer-se l’ocupat. Havia perdut grans amics i amigues pel camí, d’això n’estava segur, però és el preu a pagar per moure’s per les zones neutres de la ciutat i descobrir-ne nous racons, espais de meditació personal que el relaxaven davant l’angoixa de la pressió social. Ni els més propers sabien res de la seva vida, només petites pinzellades que feien del quadre de tela blanca un buit immens.
Jo vaig conèixer el noi que volia ser ningú i desaparèixer, vaig escoltar retalls de la seva vida i va fugir. Però no es va escapar de mi, seria massa egoista pensar això, simplement va seguir marxant de tothom, ell volia continuar sent ningú. Les úniques persones que mantenien una relació d’amistat amb el noi, em va dir, eren aquelles que vivien lluny, a les que no podia veure fàcilment, i això era bàsicament perquè ell sabia que no tenia cap obligació de trobar-s’hi cara a cara. Tot i que se sentia malament quan passaven una llarga temporada sense dir-se res, ignorant què i com estaven vivint. No vaig acabar de creure’m la seva història, tot el que em va explicar durant aquelles dues setmanes que vam coincidir en un curs de filosofia era divertit i trist a la vegada, com observar un harakiri a la porta d’un bar ple de borratxos, però els seus ulls grisos em van transmetre alguna cosa més, un ritual, un estil de vida, i molts adeus. Més dels que qualsevol ésser humà està predisposat a suportar.
“Vull ser ningú i desaparèixer” va ser l’última frase que vaig escoltar dels seus llavis. Creia que no en sabria res més, que hauria desaparegut del tot de la meva vida, però un no es converteix en ningú de la nit al dia, i així va ser quan una tarda d’abril vaig veure un llibre en un aparador de Gràcia que tenia com a títol la frase de comiat: Vull ser ningú i desaparèixer. Aquell noi que havia desaparegut de tothom va aparèixer, de sobte, a la vista de tothom i es va convertir en un dels personatges més coneguts i buscats de la ciutat de Barcelona.
Una escriptora que va conèixer el noi va prendre nota dels seus relats i els va compilar en un llibre. El que més em va sorprendre és que aquell noi s’acomiadava de tothom amb la mateixa frase però les històries que explicava no eren mai les mateixes. Per mi, era un enigma difícil de resoldre. Fins que una noia que havia coincidit amb ell va tenir la brillant idea de reunir-se amb l’escriptora i convocar a moltes persones que havien estat acomiadades amb el “vull ser ningú i desaparèixer” i s’havien pronunciat al respecte. Trenta-tres persones ens vam citar i vam posar en comú les històries que ens havia explicat el noi. El noi es deia Robert, Toni, Víctor, Aran, Quico, Pere, Lluís, Bernat, Carles, Manel, Jordi, Hèctor, Sergi… no es va repetir el nom en cap cas. Vam explicar relats i anècdotes i tampoc coincidien. La persona que tots crèiem que havíem recuperat havia desaparegut i s’havia convertit en ningú.
Narradonia 