Històries del confinament, IV

La pregunta que ens hem de fer no és “què farem quan puguem sortir al carrer?” sinó “què estaríem fent en aquest precís moment de no haver succeït el confinament?”, perquè irremeiablement, allò que fem al sortir ho acabarem fent per la possibilitat que ens suscita fer-ho, però què passa amb les històries inconcluses, amb les cites impossibles, amb els viatges sense començar?
Així doncs, què estaria fent a setze de maig? Impredictible. La història ens ensenya a no pensar en els “What if—?”, però ens encanten, ho hem de reconèixer. Imaginar vides paral·leles, societats regirades, apocalipsis o amors que sí van funcionar. Així doncs, per què no preguntar-nos què estaríem fent en aquest moment? Som-hi:

Dissabte, setze de maig. Em desperto amb una ressaca descomunal per la festa a la que em van convidar uns amics. Mal de cap, la boca pastosa, un gust fastigós que em fa venir una arcada. Quina hora és? Observo el sostre, la mirada infinita es perd entre les escletxes d’humitat, hi veig un univers al qual hi formo més part que l’actual. És quan em giro per apujar la cortina i deixar entrar la llum que endevino la silueta d’una noia al meu costat, nua, els cabells negres i rinxolats cauen llit enllà i no sé qui és. Esquena pigada en pell blanca, uns braços coberts de tatuatges, no li veig el rostre. Odio dormir amb desconegudes perquè em sap greu fer-les fora de casa. Però això no és casa meva. El llit està amarat de suor i jo no estic suat, deu ser ella, em dic, i em frego el braç per eixugar-me. Em descol·loca, això no és suor. Oloro però no ho associo a res. La intento despertar, moc suaument una espatlla que no reacciona.
—Hola?
Sense resposta. Surto del llit, obro els porticons de la finestra i els pits s’il·luminen de vermell, els ulls em miren sense veure-hi. Merda. Estic cobert de sang, tot jo. Què collons he fet, crido. Silenci, em tapo la boca, poden haver-hi companys de pis, els pares, qui és ella? Busco la meva roba, la trobo entre la seva, no recordo haver vist la seva roba, ni la seva cara, ni haver entrat en aquella casa. No trobo el telèfon en els pantalons i el seu té patró de desbloqueig. Em frego les mans amb una samarreta d’ella. Miro per la finestra, no sé on soc, és un primer i no veig més enllà dels arbres del davant. Vull marxar d’allà. Un instint detectivesc em demana saber què ha passat i la moc, per trobar la ferida mortal. I la veig, mossegada al coll, li he arrencat l’aorta d’una queixalada. Joder, joder, joder. Em poso a plorar. Trobaran el meu adn per tot arreu. M’assec a terra i em cobreixo la cara. Respiro, m’he de tranquil·litzar, sortir com si no hagués passat res. O he de trucar a la policia?
—Servei d’emergències, digui?
—Bon dia, he assassinat una noia
—Bon dia, m’he despertat i he trobat morta una noia al meu costat
—Bon dia, hi ha una noia morta
—Bon dia, qui és ella?
—Bon dia,…
—Bon dia?
—Hola?
Si no tinc telèfon com puc trucar? Recordo les classes de meditació i començo, allà mateix.
Mira a un punt fix de l’habitació i deixa que els pensaments flueixin, no t’aturis en cap en concret.
La miro a ella, als ulls, ens mirem, en blanc.
Guanya percepció de tot el que et rodeja, les olors, els sorolls, el tacte del terra sota teu.
Sang, silenci, fred.
Fes tres respiracions profundes, inspira pel nas i expira per la boca.
I a poc a poc, ves tancant els ulls i recupera el ritme de la respiració normal, pel nas.
Foscor, sentir el diafragma pujar i baixar, l’aire entumit entrar i sortir. Segueix així.
Si els pensaments es fan molt persistents, compta de l’u al deu la respiració per concentrar-te en ella.
No, en la noia morta no.
Medita.
Respira.
Concentra’t en la respiració.
Un, dos, tres, quatre…
Molt bé.
Cinc, sis, set, vuit…
Ho estàs fent molt bé.
Nou, deu…
Torna a començar, torna a repetir.
Procés a la inversa, retorna a l’exterior.
Obre els ulls a poc a poc.
Fred.
Segur.
T’aixeques, et vesteixes, els accidents passen, li fas un petó a la galta i li passes els cabells rinxolats per darrere l’orella.
Obres la porta en silenci i et gires per acomiadar-te.
—Ho sento. I marxes per sempre.
I tornes cap a casa pensant en que tan de bo una pandèmia ens hagués fet quedar a casa i no hagués passat això. Què estaria fent avui mateix si estigués confinat a casa? Però en l’únic que puc pensar és en els seus ulls, que no tornaré a veure mai més. Uns ulls blancs i jovials, pura mel desfeta, un adéu insistent, un tancat per sempre.