Històries del confinament, III

Avui, en l’hora reglamentària que tenim per sortir a passejar o a fer esport durant el confinament, pujava la muntanyeta que hi ha al costat d’Esplugues i pensava en el meu color preferit: el verd.

És un color que em tranquil·litza si estic nerviós, dramàtic o enfadat, reconforta el meu interior si l’observo, sobretot a la primavera, quan les diferents tonalitats de verd es donen la mà i ofereixen contrastos preciosos, que lluiten contra la monotonia que sovint tothom hi veu en els boscos, en el color. De petit, sempre deia que el meu color preferit era el taronja i, en efecte, és un color que m’agrada, però ha acabat sent un color histriònic, que trenca amb la calma i la serenitat que el verd m’entrega. No he recordat, en aquell moment, perquè vaig decidir que el taronja era el color que li deia a tothom que m’agradava més de tots, fins i tot vaig fer pintar-me l’habitació d’un taronja butà que et fa obrir els ulls de bat a bat només despertar. Potser era per la seva raresa, el fet de no veure’l quasi bé enlloc i que (gairebé) ningú es reconeixés en aquest color em feia sentir únic i especial, diferent a la resta. Recordo haver celebrat amb aquella gent que coincidia amb mi en que el taronja era el color més bonic, tot i no saber explicar perquè ho era. Com tants altres nens i adolescents, volia reconeixement i atenció, i era escollint el color taronja com a preferit que hi vaig trobar la manera. “Uau, el taronja?”, em deia tothom. Aires de sorpresa, inclús d’admiració, per no haver escollit el vermell, el blau o el verd. Però el taronja, pensava, es va anar apagant al mateix ritme de la meva mediocritat, d’una manca de personalitat que havia d’escollir un color que no era el meu per intentar destacar per sobre la resta, perquè la meva vida estava a ras de l’interès zero entre els altres. En canvi, una vegada assolida una personalitat més forta, uns ideals més clars i més segurs que en l’adolescència, el temor a que m’agradi un color més convencional ha desaparegut, la vergonya i el què-pensaran s’han dissolt en un got d’aigua com una simple aspirina. I així ens anem fent grans, reconeixent els nostres gustos sense pudors, trobant-hi la màgia i l’interès particular, prenent nota dels detalls, sense que el reconeixement dels altres pesi més del compte, que què importa si els hi sembla bé o no que el color verd sigui el meu color preferit, si a mi em fa feliç.

En arribar a dalt de la muntanyeta, hi he trobat uns ametllers, iguals als que rodejaven la casa de quan era petit, a La Pineda, dels quals jo n’arrancava el fruit, li trencava la closca amb una pedra prou grossa per no enganxar-m’hi els dits i en menjava l’ametlla que en sortia de dins, una rere l’altre. Res a veure amb el sabor de les ametlles salades que et venen en bossa, el sabor natural era fresc, per molt que sigui un fruit sec hi notava com s’hi desprenia l’aigua del seu interior, que l’havia fet créixer i viure. N’he collit tres, he fet jocs malabars amb elles i m’he assentat en un banc de pedra per menjar-les. He agafat una pedra del terra, he trencat la closca de la primera ametlla i n’he menjat el fruit, encara verd.

I ha sigut així, intentant menjar una ametlla verda, que he alçat la vista, he vist el sol caient i ho he comprès. El simple fet de recordar-me de nen a La Pineda, fent els mateixos gestos, trencant les closques i assaborint les ametlles, verdes i delicioses. Quan era petit observava el sol caient darrere la muntanya de Montserrat, i el color taronja impregnava la vall, els arbres, la casa i els meus ulls. I jo ho sabia, estava expectant, perquè quan la llum s’apagava i venia el taronja, arribava la mare.