Històries del confinament, II

Et despertes pel pes de les hores o per la profunditat del somni. Sempre el mateix somni en contextos diferents: arribes tard, la gent t’espera, per anar cap a l’aeroport o a que pugis a l’autocar per anar a l’escola, com quan eres petit i arribaves tard a l’autocar que et duia fins a Solsona. Sempre tard. Corries darrere l’autocar quan aquest començava a arrancar, els amics et miraven per la finestra del darrere, se’n reien i, quan finalment l’autocar s’aturava per a que pugessis, tots t’aplaudien. Mai has sigut una persona de mal humor als matins, com li passa a tanta gent, al contrari, sempre has intentat irradiar somriures i felicitat de bon matí, així que rebre els aplaudiments i generar una petita història en els companys d’autocar et reconfortava. Els hi havies donat una petita alegria. Somnis com aquest pesen dins teu i és quan estàs a punt d’arribar, quan falta poc per dir “menys mal, s’ha acabat la odissea”, et despertes. Perquè els teus somnis són odissees, són viatges a Ítaca, segurament estàs cercant alguna cosa en el teu interior mentre el somni et reclama: «gaudeix del camí».
Ja estàs de peu, comences la rutina diària que no ha canviat gens durant cinquanta dies però que durant l’última setmana l’has pogut transformar, gràcies a que has pogut sortir al carrer a fer esport, a córrer per la muntanya que està al costat de casa. Tot i estar en una ciutat tan gran com Barcelona te n’alegres de poder sortir al bosc, ni que sigui una estona o en un bosc tan petit. Et sents afortunat, un privilegiat, saps valorar els detalls, les minúcies, ja no ets aquell nen que li plorava a la mare per a que li comprés el que volia, plorant fins l’extenuació, pobre mare, ella treballant a la botiga, amb tot el que havia de costar-li, i el seu fill fent-li la vida impossible per comprar-li un caprici que pocs dies després ja hauria oblidat. Ara n’ets conscient, i per molt que en certes ocasions segueixis sent igual de capriciós, ho valores tot més i millor. Com el confinament. Per a tu no ha sigut difícil quedar-te tancat a casa, t’agrada, hi estàs a gust i hi tens tot el que necessites, bé, a vegades t’agradaria sortir i estar amb els amics o la família, però reconeixes que estar per tu, estar sol, no se t’ha donat mai malament, i que justament quan vas estar sol per primera vegada, lluny de tot i de tothom, al Canadà, vas saber qui t’agradaria ser, què volies, com ho volies, i vas escriure per buscar solucions i les vas començar a trobar. L’escriptura, el teu gran estri de meditació, en ella has bolcat tota la teva informació, tot allò que has callat davant de tanta gent i que no t’has atrevit mai a dir està allà, en les lletres escrites, a mà o a ordinador, en el diari, de tan en quan en forma de relat, on la teva veritat hi està amagada.
Rentes els plats, sempre al matí, estàs fresc i enèrgic, et prepares l’esmorzar, el cafè i engegues l’ordinador per llegir el diari, ara digital. Trobes a faltar el paper, però mai havies llegit tan el diari com aquests dies, t’estàs interessant per la vida de fora, és una manera de connectar amb la gent que et rodeja, sabent què passa al món, preguntant a la família i als amics com els hi va, tot i saber moltes vegades la resposta. Els diaris i la gent, tan predictius últimament. Una rutina matinera que et fa somriure, sobretot en aquells dies en que envies una nota d’àudio als amics per a que ho passin igual de bé que tu, per a que el dia se’ls hi faci menys pesat. Tot va començar una nit de festa, sortíeu de Razzmatazz per anar a buscar el metro i vas començar a redactar una nota d’àudio que els hi passaries pel grup del xat. En aquella nota d’àudio feies de locutor de ràdio, “Pipipipiiiiii. Bon dia Catalunya, són les cinc i mitja del matí”, i descrivies el que et rodejava, les sensacions de la festa, la gent tornava cap a casa desfeta, la roba, tan animada al sortir de casa, esbiaixada en mil bocins, els ulls pesats mirant a terra, gent dormint als portals dels edificis, i tu, amb l’alegria que et caracteritza, xerrant com una font d’aigua, com una cascada que està seca durant la setmana. Ets un noi silenciós, de poques paraules, però la nit et modifica el sentit de la paraula, si més no l’oral, l’escrita fa set anys que raja. I amb aquella nota d’àudio vas obrir la veda a una connexió més propera amb els teus amics, desconeixies que la paraula pot tenir tanta màgia i et pot lligar de tal manera a les persones, fa molts anys que vius amagat en un silenci que sembla més el del monestir d’uns budes que el silenci del bosc, així que recitar aquelles paraules, com les que van sortir un dia en el bosc de Haida Gwaii, t’estan descobrint un món nou del que t’agradaria formar part.
Comences a treballar, a teletreballar, fins fa un parell de setmanes seguies a la feina però ara ja no hi estàs i dediques els matins a un projecte de la universitat que has canviat per renovar la motivació. T’has arriscat, podries haver continuat amb el treball antic i fer-lo a mitges per entregar-lo en el termini que toca, però has decidit llançar-te a una nova aventura, sempre t’han agradat els canvis. Crear un centre de formació i de residències artístiques a la Vall de Lord, ara pensaràs que quan llegeixin això et robaran la idea, però el confinament t’ha fet perdre la desconfiança en la gent. Menys mal. Ho has de provar, t’hi llances, saps que et sortirà bé.
Matins de lectura, matins d’escriure, matins d’escoltar música, matins d’observar per la finestra els veïns i el clima que toca, la pluja, el vent, el reflex del sol en la façana del davant, a la tarda, penses, tocarà a la teva i t’ofegaràs de calor. Passaran les hores, els mesos, els anys, i recordaràs aquests dies com un tot, què vas fer durant el confinament, com passaves el temps, amb què et diverties, i oblidaràs els detalls, els detalls que t’han fet passar estones precioses, com quan surts a la terrassa a les 19.48 per fer una foto a la posta de sol, que va començar sent a les 18.48 però que amb el canvi d’hora es va avançar una hora. O detalls com quan observes per la finestra el niu de garses que no cau de l’arbre ni amb la força dels huracans. Observes les cries, petits punts negres que alcen el bec quan la mare arriba, que li demanen menjar i que ella els hi dona. Tant els ocells com tu demanant a la mare, ells menjar, tu qualsevol xorrada, els fills demanant als pares, forma part del cicle de la vida, sense tenir en compte el que els hi ha costat aconseguir el que et porten. Els ocells, no obstant, no ploren, sinó que canten, i aquests dies canten amb veus precioses, melòdiques, no grinyolen per sentir-se per damunt del soroll de la ciutat com quan tot estava activat, sinó que canten d’alegria, com tu de petit, en el silenci del bosc, que es trencava quan la mare et cridava perquè anessis a dinar.