Històries del confinament, I

L’habitació, un espai minúscul, quadrat, que semblaria més gran de no tenir els mobles. Parets de color verd, la gent possiblement diria que és un verd pistatxo, però per mi el verd del pistatxo sempre ha tingut més de marró que de verd. Com el marró de les ametlles. El sostre és de color blanc, una biga creua el sostre per a que el terrat no s’enfonsi quan la veïna juga amb el seu gos cada matí. Quatre mobles: un armari ple de roba i estris que no faig servir gairebé en tot l’any, si una cosa estic veient en el confinament és que fem servir menys del 10% de la roba que tenim, i això que jo no soc un comprador compulsiu. No em vull imaginar aquella gent que no para de comprar roba, què estarà pensant tots aquests dies de confinament en veure tota la roba i no posar-se-la per la seva incomoditat, per la seva insignificança, pel canvi de temporada. L’armari té dues doble-portes. En les dues portes centrals hi ha dos miralls de la mida de la porta, per sort mesuren més de dos metres d’alt i m’hi puc emmirallar cada dia. Més del compte. M’hi miro massa. D’acord, m’hi recreo. Però d’aquí a no tenir miralls a l’habitació, la vida canvia molt. Recordo tots els anys vivint a casa els pares i a casa els tiets en que jo no tenia mirall a l’habitació, no em podia veure, no em podia apreciar, i això era un motor de falta d’autoestima brutal, impensable per molta gent però que de veritat és així. La cosa va començar a canviar al Canadà en la segona casa on vaig viure: a la meva habitació hi tenia un petit mirall en el que m’hi observava cada dia una estona, hi veia gestos, hi veia somriures, i veia el color de la meva pell més enllà de quan em rentava la cara al lavabo. I va ser el començament del meu creixement com a persona. El simple fet de tenir un mirall a l’habitació. Mirar-nos, d’aspecte, és saludable, per molt que creiem que la part interior, el nostre cor, el nostre esperit, sigui la part més important i que acabarà tenint el pes més gran en les nostres relacions. Al costat de l’armari hi tinc una estanteria, de sis nivells, un arran de terra on hi col·loco algunes de les sabates, les que acostumo a fer servir, les sabatilles d’anar per casa i les xancletes quan és estiu. A la resta de prestatgeries: llibres, llibretes, pel·lícules, fotografies dels germans i nebots i amics, i records de dies del passat: bodes, diades, punts de llibre… Llibretes on escriure-hi, el collar del viatge al Perú, la cartera, una gorra… Ara estic a l’escriptori, amb una làmpada de color negre que il·lumina les nits més fosques. L’escriptori vindria a ser el cheslong dels sofàs, té forma d’L i la pestanya que sobresurt en perpendicular es pot moure a la meva voluntat. Una taula robusta, d’un marró diferent al de l’estanteria, i el de l’estanteria diferent al de l’armari. Cap color igual. Quin mal gust, dirien alguns. És cert que genera una sensació de poca sincronització en l’espai. Entre el verd pistatxo i els marrons pistatxos… Una superfície de suro està enganxada amb claus minúsculs a la paret, sobre l’escriptori, creant una sort de taulell on clavar-hi les meves notes, frases per la posteritat, d’ànim, o records del passat. Una amalgama, un Mood Board, en diran els especialistes. Els records del passat estan per tot arreu, penjats, guardats, a simple vista, a l’entrar a casa, a la nevera, a les estanteries del menjador. El passat està a tot arreu. El present soc jo, ets tu. I el futur? On està el futur? En les paraules que estic escrivint ara mateix? Falta per descriure el moble restant, la tauleta de nit, d’un color que podríem definir entre el marró fosc i el negre. Marró perquè és de fusta i negre pel tint, però ha perdut la força del negre pur, ja sigui per la pols, pel contacte del sol o pel desgast ocasionat per les mans matineres. Amb dues petites calaixeres on hi guardo roba interior, condons i cablejats varis, no sabria per on començar a explicar una metàfora correcta. I m’oblidava del llit, que no sé si és considerat moble, sí, suposo que sí. En anglès tot això seria furniture, així que n’hi direm moble. A més, té quatre calaixeres a sota, dues de les quals inutilitzades per estar el llit arraconat en una cantonada de l’habitació. I la finestra, no ens oblidem de la finestra, doble finestra, no doble vidre, i la llum que entra, sort n’he tingut, sort en tinc, sort en tindré, i el llum del sostre, que és d’aquests allargats que fan il·luminar les fàbriques però que a una habitació hi queda horrible. Mai l’engego. Fluorescents, ja em perdonareu, però no em sortia. I la cortina opaca, que no deixa entrar la llum més que per les escletxes laterals que no aconsegueix tapar i que m’ajuden a despertar amb llum natural. Mort a les persianes i a la gent que dorm a les fosques completament. Bé, mort tampoc, que aquests dies no estem per matar a més gent, però estimo la llum natural i m’encanta sentir-me part del cicle del sol, de la llum que emet, i no anar amb els horaris girats.

Aquesta és la meva habitació. Em faltaran per descriure uns quants detalls, molts, el pòster del Final Fantasy VII Remake, per exemple, o tot el què tinc per aquí perdut o oblidat o no veig a simple vista. Es podria escriure un bon relat, amb tot el que tinc a l’habitació… Potser és un gènere literari que sorgeix durant el confinament, qui sap. “Històries per no dormir” o “Històries d’un tancament que han ajudat a obrir la ment” o “Històries de tot el que tenim i no fem servir”. Títols varis. Autors Varis. AA.VV. Acrònims. Amor als acrònims, estima pura, m’encanten. THE END. El millor acrònim dels escriptors. Ai, que no és un acrònim. Perdoneu. Fi.