i un home xerrava en solitud, tothom l’evitava, no feia falta preguntar-li si estava boig. El seu discurs era sencer, bo i parlant-li a una figura que allà no hi era, que bé podia ser la seva filla, la seva parella, el seu amant o el seu besavi. Ell es dirigia al buit, a l’únic espai de pols difós en que no hi havia ningú. Jo l’observava des de dalt, agafat a l’ansa del vagó del metro, i vessava la meva mirada cap aquell espai circular que la gent no gosava trepitjar, com si allà hi hagués algú. No interferien en la conversa com ningú s’atreveix a tallar el discurs de la mare.
Ja saps que ho hem de planificar així, deia. Sí, és clar que sí, tot anirà bé, però has d’aprendre a afrontar aquests nous reptes com si fossin l’última cosa que t’encomanessin en la vida. No, deixa’t estar d’impulsos, continuava, van bé per tenir la idea inicial però val més organitzar-te.
Al meu voltant n’hi havia que escoltaven música i no el sentien. Jo hagués sigut un d’ells si el dia anterior hagués dormit a casa, però en pujar a l’autobús a Zona Universitària vaig coincidir amb un vell amic i, quan me’n vaig adonar, la meva parada ja era aigua passada i el meu trajecte va continuar fins a Poble Nou. Era el 7. Era el seu barri, vam anar a un bar a prendre una cervesa plegats i se’ns va fer tard, així que em va convidar a dormir al seu pis i ja aniria a la feina el dia següent des de casa seva, sentit oposat de la línia vermella al que agafava cada dia. Sempre em dic que els imprevistos porten bones noves: no duia els auriculars a sobre i vaig poder escoltar les paraules d’aquell home solitari, que li xerrava i li xerrava a l’espai buit, sense parar atenció als viatgers que el miraven. Per segon dia consecutiu, va florir en mi la distracció i vaig oblidar-me de baixar a la parada que tocava, així que vaig decidir seguir en el vagó fins que baixés l’home. La feina podia esperar.
La meva sorpresa va venir quan érem a l’última estació de la línia, Hospital de Bellvitge, va cridar la veu del megàfon, i l’home va continuar ajagut i parlant sol. Ell i jo, sols al vagó. Jo pensant minuts abans que ell baixaria a la darrera parada per anar a l’hospital a que el mediquessin, però vam continuar l’un davant de l’altre, el vagó aturat, jo fent-me el distret i ell parlant i parlant, filant un monòleg amb respostes invisibles. Va arribar el moment en que no vaig saber què fer, si sortir del vagó i deixar-lo allà, si quedar-m’hi per seguir escoltant, si parlar-li i interferir en la conversa… Vaig pensar en que això últim era el pitjor que podia fer. Jo volia saber què més diria. El metro va continuar fins a cotxeres i allà ens vam quedar, ell parlant i jo escoltant, escrivint la història, quin tipus de diàlegs havia d’emprar si es tractava d’un monòleg? Vaig creure que seria un inconvenient utilitzar guionets, les seves paraules serien part del discurs, de la narració, faria de la seva llengua un riu de tinta que fluís en el text, no pagava la pena donar-li veu una vegada rere l’altra; ell seria el to narratiu. Ell és aquestes paraules que veieu escrites, un avançar del metro pel subsòl barceloní, un seguit d’històries inconnexes entre personatges desconeguts, que es miren, es fiten, s’enamoren i es transformen, un rodatge en la ciutat que progressa amb el temps, que s’apaga poc de nit, sempre hi ha llum, històries que brillen i que il·luminen, l’home solitari som tots els que ens movem per la ciutat, no hi ha un instant de silenci en cap racó, en cap vagó, som un discurs constant, la nostra vida dialoga amb si mateixa, amb viatgers que es creua en l’autobús número 7, 14 o H10.
L’home que parla és l’essència de la ciutat, una font de bombolles amb paraules que omplen racons buits, que en desfer-se deixen caure milions d’històries. Escoltes, viatges, t’enamores; ets com et mous, Barcelona.
Narradonia 