Descobrí un racó de pau en les persones, un lloc que creia impossible d’arribar-hi. Frustració, s’olora, la gent t’olora els sentiments, i se’n van després d’ensumar la teva ferum destrossada, que desprens com l’aire del carrer, bufat de mil muntanyes. Vaig entendre que tots som iguals, que sense roba ens veuríem sense classe, sense pors, amagats de la vida d’abans. Un vestit, americana i corbata, o potser un llaç de color beix, a ressò de la camisa blanca o negra que no goses dissimular. Unes sabates de xarol i un bastó per acompanyar el ritme compassat d’unes petjades que no seran gravades a la roca, ni a l’asfalt, nosaltres no serem fòssils de carrer, sinó simple pols i aire i roba sense fil. I les noies sense faldilla, ni bossa gran ni de moneder, només una simple capa feta de pell blanca i nua a la contaminació dels homes, que bufen brut i desagraïts el camí que els ha dut a la vida. Canviarà, això canviarà. I es troben, les dues parts, ara ja curats de fang i deixalles del temps, d’avantpassats, de somnis de tardor, i es troben nus i, finalment, descobreixen altres parts, l’un a l’altre, racons de pau que els farà entendre quina part tenien de raó. Jo et vaig dir… Tu em vas dir… Creus que…? I els ocells se’ls miraran sorpresos de veure tanta fisonomia freda, mugrons a l’aire, branques on reposar i on veure la temporada passar, tot esperant un hivern en el que hauran de marxar, sempre s’ha de marxar, però aquest cop aniran acompanyats d’un riu de vida. Les persones també migraran, aniran al sud, allà on va començar tot. Entens per què t’ho explico, tot això? És a dies com avui, són aquestes èpoques, els jorns que ens han tocat viure, els que em donen la raó, que expliquen per què veure’t a pell nua em fa suar, em fa entendre el tocar, els sentits s’exposen a una realitat que no era la que volia per demà. Jo hagués desitjat no saber, hagués preferit no saber res de tu, ni de la vida, no hauria d’haver indagat tan a fons el meu interior ni el dels altres ni, molt menys, el teu, qui soc jo per saber qui ets? Estimaria més ser ignorant tota la vida i ser feliç, somriure davant minúcies i, anquilosat, ballar, ballar amb totes les meves vides aquella cançó que em cantaves quan era petit, un so que recordo com un riu d’alta muntanya. Aigua verge, terrible sensació la seva. Ni sentir-se tocada, ni ser vista ni olorada. I molt menys beguda, anhel d’ebri. Llavis primer, llengua congelada com un vidre de vehicle de matinada, que glaça per protegir, que avisa, ep!, hi ha un interior no apte per a covards. Allà dalt tothom és fràgil. Tan fràgil com la nuesa, vista pels altres, desgraciada llibertat, quan ens la donaran plena? Està bé abrigar les esperances i el record. Però tu estàs bé? La teva memòria treballa i treballa bé? Doncs recorda el camí que vaig emprendre i entén que jo no tornaré, doncs descobrí un racó de pau on els ocells em van assegurar que, entre corbs i àguiles, tot el que queda és oreneta amb corbata i despullada.
Narradonia 