Punyal de fum

La Katie va encendre el cigarret amagant-se del John.

—Però no ho havies deixat? —va preguntar ell.
—Fins avui —va respondre ella exhalant una calada.

El John va treure un paquet de cigarrets de la butxaca interior de la jaqueta de cuir negre i en va encendre un mirant cap a ella.

—I tu? Què fas fumant? Si mai havies fumat!
—Fins avui —va dir ell, tossint després d’empassar el fum amb contundència.
—Estàs xalat. Ja no ets un crio, John. Ho fas per fer-me enfadar. Si ni tan sols saps fumar!
—I tant que en sé! —va dir ell, fent una calada de maniobra exagerada.

La Katie no es va poder amagar el somriure i va agafar el cigarret del John per llançar-lo a terra i apagar-lo.

—És la primera vegada que et veig riure en tres mesos, Katie.
—Hauries d’haver encès un cigarret més aviat, doncs.

Els dos van seguir caminant pel carrer en silenci, dirigint-se cap a l’oficina de l’advocat on esperaven els papers del divorci. Era una sensació estranya, com si el fet de separar-se fos irreversible però ara que estaven a punt de signar els papers definitius tornessin a tenir al costat la persona a la que havien estimat. L’amor que enyoraven estava allà, a escassos centímetres, acompanyant-los a un punt de no retorn.

—De veritat que ens hem de divorciar? —va dir el John.
—Ja ho hem parlat suficient, no creus?

Es va tornar a fer el silenci. La Katie no va deixar que la nostàlgia li passés una mala passada i va tallar en sec les opcions que oferia la pregunta del John. L’estimava, però li havia fet mal massa vegades i no es podia permetre mirar enrere de nou. No s’ho perdonaria. El John li havia confessat en més d’una ocasió que havia anat al llit amb altres noies i ella s’enfurismava i no li parlava durant dies. L’acabava perdonant, dient-se que l’amor era més important que capritxos puntuals, però havia perdut l’esperança de creure en això, ja no confiava en ell i sentia un dolor constant dins seu que no la deixava viure amb tranquil·litat. No va ser necessari que el John anés al llit amb una altra noia per a que ella optés pel divorci. Es va despertar un dimarts, el va veure dormint profundament i va decidir que no volia compartir més temps amb aquell home que l’havia acompanyat tants anys de la seva vida, que semblava un àngel caigut entre llençols blancs i arrugats.

—Recordes el primer estiu que vam passar junts? —va preguntar ella.
—És clar. A què ve ara parlar del primer estiu?
—Res, tonteries.
—No, digues —va exigir el John.
—No és res, de veritat.
—Si t’ha vingut al cap és perquè hi penses. Val més que ho diguis, no en trauràs res de quedar-t’ho a dins.
—D’acord, tens raó. —La Katie va fer un esforç per continuar—. John, crec no equivocar-me si dic que el primer estiu que vam passar junts va ser quan ens vam enamorar, quan els dies al poble dels teus pares, a la casa de la platja, es van convertir en un record que mai oblidarem. Quan em vas dir «t’estimo» per primer cop, abraçats en aquell turó ple de gespa alta que ens amagava de la gent, tenint el poble als nostres peus i veient la posta de sol. Quan fèiem l’amor a tot arreu, sense pensar-ho, perquè ens en moríem de ganes.
—Sí, ho recordo —va dir el John—. Van ser uns mesos magnífics. Potser els millors que hem passat junts.
—Pensava en això perquè aquell estiu també vaig estar amb un altre noi. Els dies que no estava amb tu, els passava amb ell. I no recordo si em vaig enamorar de tu, d’ell o dels dos. —El John es va aturar i se la va quedar mirant, incrèdul, però ella va continuar parlant—. Crec que per això t’he perdonat totes les infidelitats aquests set anys, perquè jo també ho vaig ser. No t’ho havia dit fins ara perquè no havia tingut el valor de fer-ho, però necessitava dir-t’ho abans de divorciar-nos, perquè no vull que tinguis cap mena de dubte quan signis els papers.

La Katie va seguir caminant i fumant, indiferent a la reacció d’ell després d’aquelles dures paraules, les quals no eren altra cosa que un punyal fals que va utilitzar per sentir-se millor, per fer del John una estela de fum del passat.