Una estrella que s’apaga

Em sentia sol, en la més profunda de les solituds, però tot va canviar quan va marxar un amic.

Em repetia que no volia sortir de casa perquè plovia, quan la realitat era que el paraigües i les botes d’aigua estaven allà, a l’aguait de ser enxampats per les meves mans i els meus peus. No tenia motius per creuar aquella porta de fusta massissa, que al tancar feia remoure els ciments de la casa com la caiguda d’un arbre de cinquanta metres. La casa tremolava i jo tremolava, perquè sabia que a l’exterior hi havia totes les meves pors i les meves inseguretats. Les mans es repenjaven al marc de la porta, els pulmons s’obrien per agafar tot l’aire fresc possible, els ulls observaven la llum natural i els peus retrocedien a consciència per tornar cap al cau que m’acollia i em protegia en la foscor. Hi havia dies en que no plovia i m’atrevia a creuar la porta, però feia aquell pas per sentir el tacte de la neu i la gespa del jardí entre els dits dels meus peus, descalços i inquiets. Ells tenien la necessitat de moure’s més enllà, de sentir la fragància d’altres superfícies lluny del tacte crespat de la moqueta de dins de casa. Preferien la terra fresca i humida dels boscos, l’asfalt dels carrers de la ciutat, la sorra fina de la platja. Mentre la resta del cos reaccionava positivament al meu enclaustrament, els meus peus eren els esvalotadors que de tan en quan feien possible que els meus passos anessin més enllà del llindar de casa. La qual, des de lluny, s’engrandia com el palau que era, a diferència del que jo creia que era quan hi estava tancat: un niu d’ocell.

A vegades, havent donat aquest primer pas, els peus tocaven el carrer i començaven a caminar amb llibertat. Però per dins no em sentia lliure: les persones amb les que em creuava m’induïen al capcotisme, obligant-me mirar a terra per no veure’ls a ells, mentre culpava els meus peus per aquell mal tràngol. La gent del carrer em tenia por per motius evidents, però ignoraven que davant seu era jo qui patia, qui sentia totes les inseguretats florir arran de pell. Perquè volia ser com ells. Sempre veia algú més atractiu, sempre parlava amb algú més llest, sempre m’observaven i jo els odiava perquè em miraven per sentir-se millor. Doncs tothom està més còmode davant d’aquelles persones a les que considera inferiors i de les que se’n pot aprofitar: això ens fa quedar al seu costat, ens lliga com un ferro a un imant. Sentim la superioritat, el poder. En volem més i més i ens fem forts. Fins que l’estrangulem en la maleïda inferioritat. Maledicció de la que és molt difícil escapar. N’hi ha que no n’hi surten mai, però hi ha un petit percentatge, com els dies que els meus peus marxaven de casa, que persones que es creuen inferiors arrenquen a córrer i, valents per fi, s’escapen. Llavors es capgiren les tornes: van creixent al nostre costat, s’aprofiten de nosaltres, del nostre coneixement i de les nostres virtuts, i es revolten plens de passió, bellesa i intel·lectualitat, acabant així la nostra superioritat, ja que coneix els nostres defectes i els fa esclatar com la desaparició d’una estrella. Perquè les estrelles fan supernova i tanmateix nosaltres. No hi ha res per sempre.

De tres a quatre dies a la setmana donava aquest pas important i m’allunyava de casa. M’havia de moure del parasitisme perquè necessitava pagar-me la manutenció: els costos d’estar tancat a casa. Jo no havia de pagar lloguer ni hipoteca per la casa, doncs ja l’havien pagat els meus pares, així que invertia els diners en menjar, electricitat, gas i aigua. Els meus pares, malauradament, ja no vivien a casa. Feia més de deu anys que havien marxat amb el cotxe de vacances i encara no havien tornat. Havien contractat a un noi per fer-me de cangur però, quan van passar els quinze dies de contracte, va marxar sense imaginar que els dos adults que li havien encarregat de cuidar el seu fill mai més tornarien a la casa. Veient que els pares no tornaven, vaig avisar als meus germans i em van acollir per una temporada, fins que van decidir que havia d’anar a un internat. Temps després, quan ja vaig ser adult, vaig tornar a casa per no haver de pagar lloguer, tot i els records que impregnaven els racons.

Abans d’haver-ne marxat, la casa em transmetia una sensació de gegantisme. Quan tenim edat per no valorar el sabor del vi o per no entendre els programes polítics, tot ens sembla més gran i nosaltres ens sentim minúsculs davant el món. Quan tenia aquella edat, recorria el bosc del costat de casa i el percebia com un laberint infinit, ple d’amagatalls i secrets, amb arbres de centenars de metres d’altura que m’amagaven d’animals que passejaven. En tornar-hi deu anys després de la desaparició dels pares, vaig veure la casa diminuta com un niu d’ocell i així mateix el bosc. Però no vaig dubtar en quedar-m’hi de nou. Ens agrada la comoditat. Durant els primers dies, quan encara no m’havia absorbit la sensació de solitud, vaig decidir endinsar-me al bosc on jugava de petit, per recordar aquells racons d’imaginació, per poder trobar les cabanyes que havia construït amb els meus germans, per gaudir de l’aire fresc que ofereix la naturalesa. Però no vaig trobar res d’això. Aquell laberint s’havia convertit en un reducte de pins, alzines i roures que no passaven dels deu metres, amb un terra ple de fulles marrons i aspres, un aire mancat de frescor i cabanyes, tot derruït i abandonat. Aquell bosc gegantí, que m’abraçava de petit i em regalava confort, va perdre majestuositat i jo me’l mirava des de dalt, com un reducte minúscul i buit de secrets, sense olor a hivern ni a bolets de tardor, perquè tots ells, secrets i bolets, havien estat arrancats pel pas del temps.

El pas pel bosc va ser fugaç: vaig entendre que la naturalesa que m’havia vist créixer no em podia donar res més, que retornar al passat era impossible. La decisió de no entrar més al bosc em va limitar a la casa i a la ciutat, dos espais claustrofòbics. Va ser llavors, sense la llibertat del bosc, quan em vaig sentir observat pels demés, pensant en què pensaven de mi, sense saber que ells pensaven en què pensava jo. Si vius en una ciutat de milions d’habitants, això es pot convertir en una tortura, doncs la solitud s’agreuja i no té remei. Creia que tothom m’observava, que els arbres em qüestionaven, que els gossos m’analitzaven i m’oloraven, que els nens em miraven amb ulls elèctrics i incomprensibles, temorosos de convertir-se en un futur en algú com jo. Allà no era feliç, però la comoditat ens fa quedar on menys volem estar. Vaig trobar una feina estable a dos carrers de casa, d’oficina, gens exigent i que em permetia no haver d’estar en contacte amb gaire gent. Estem fets per treballar de manera individual, i per molt que alguns s’escarrassin a dir que el treball en equip és fonamental, al final sempre n’hi ha un que treballa més, un que sobresurt per damunt dels altres, un que lidera l’equip. Un, un, un. Individualisme.

Jo estava fart de tot, de la gent i de la ciutat, de la política i del bosc, de la família i dels amics, i em vaig demanar festa a la feina per tancar-me a casa durant dues setmanes. Vaig donar de baixa el telèfon, vaig desconnectar l’ordinador i el timbre de casa, les persianes es van quedar abaixades tots els dies i em vaig il·luminar amb espelmes que havia comprat al costat de casa. Vaig dir als companys de feina que marxaria lluny, que estaria incomunicat perquè al monestir budista al que anava la connexió a internet estava prohibida. La teràpia de meditació, no obstant, va ser igual o millor a la que hagués fet en un monestir budista. Vaig repetir la rutina cada dia: em despertava quan el meu cos ja no podia dormir més, escrivia el somni que acabava de viure, esmorzava una truita de dos ous i dues torrades, llegia els llibres que els meus pares havien abandonat a la biblioteca fins que tornava a tenir gana, menjava arròs i pollastre per dinar, llegia de nou fins que l’estómac ressonava, sopava patata bullida amb mongeta tendra i escoltava música fins que m’adormia, cada dia el mateix àlbum perquè s’acabés després de dues hores de reproducció, quan ja estava somiant. Em vaig obligar a aquesta rutina per fer-me veure que la meva feina no era rutinària, que hi havia moments més rutinaris en la vida, però em vaig equivocar de context: quan la rutina està instal·lada en el que ens agrada agraïm que res canviï, ens reconforta i ens aporta felicitat, mentre que ens queixem de la rutina quan fem allò que no ens interessa. Llegir hores i hores durant quinze dies, sense distraccions, va ser com estar fent un viatge a l’espai, passant per les set meravelles del món i de l’antiguitat, tocant la lluna de l’Apol·lo 11, desenterrant la mòmia de Tutankamon, conèixer els Estats Units per carretera, gaudir dels carrers i la música de l’Habana… Va ser com recordar l’olor del perfum i la pell suau d’un amor que incomprensiblement va marxar un dia inesperat per raons que ignorava. Quinze dies d’èxtasi espiritual i intel·lectual, d’anhels trobats i felicitat suprema, que van ser les millors dues setmanes de la meva vida.

De la vida que duia, perquè després d’aquests quinze dies, no obstant, ja no vaig ser el mateix. Quan has viscut la felicitat, la resta ens sembla misèria i cendra, els dies se’ns fan llargs i pesats, la gent t’és indiferent i la deixes d’estimar. Perds la noció de l’amor i el sentit de la vida i entres en un camí dolorós que et dirigeix cap a la solitud, sense preàmbuls, sense alternatives, sense final. Així doncs, vaig anar recorrent aquest espai que em duia de la felicitat a la desgràcia i em vaig endinsar en un món pervers que estava tancat dins meu. El camí va estar carregat d’al·lucinacions, les quals eren els escrits dels meus somnis.

Dia 8, somni setè:

Avui he somiat amb la mare. La veia a ella, clara i pura, reflectida en un llac turquesa. Les seves faccions seguien igual de joves i el cabell estava recargolat com un espiral de foc que encenia les muntanyes. Cremava ella i cremaven els arbres del bosc, al costat de casa, i jo començava a córrer per distanciar-me d’ella i protegir els pins, demanant ajuda amb crits que no sortien de la meva boca sinó del meu cor, silenciosos com explosions a l’espai. Però no arribava mai, veia els arbres cada cop més distant, i era la mare qui s’apropava amb passos tranquils i m’abraçava, mentre jo plorava. I els meus ulls em miraven a mi, un noi de tretze anys plorant entre els braços de la mare. Mirava el passat i el volia recuperar, l’intentava tocar i em despertava.

Les hores en que no estava a l’oficina les passava tancat a casa, intentant reproduir aquells dies de vacances. Però era impossible. No em concentrava per llegir i els somnis no arribaven mai. Un dia vaig mirar per la finestra de l’habitació i vaig veure cremar els arbres gegants i daurats que recordava de petit. Vaig voler trucar als bombers però no havia donat d’alta el telèfon, i quan vaig sortir al carrer per avisar als veïns, descalç i sentint la gespa sota els meus peus, el foc havia desaparegut, els arbres tornaven a ser marrons i minúsculs i jo em veia com un gegant tancat en una cova, situada en les profunditats del meu interior, en el silenci de l’espai.

La situació era insostenible i claustrofòbica, però estar tancat a casa era l’única solució que veia al problema. La vida és inexplicable, em deia. Els dies venen i se’n van, igual que les persones i allò que sentim per elles. Ahir tenia un projecte en ment i a l’endemà penso que no serveix per res, que ja està tot inventat. O al contrari, avui penso que no tindré futur en res, que acabaré treballant en la mateixa oficina fins que em jubili, i segur que a l’endemà tindré una idea revolucionària. La qual se n’anirà en orris al cap de dos o tres dies. N’hi haurà que diran que la vida és senzilla i plena d’oportunitats, cantaran paraules que sonaran a demagògia, que ni tan sols ells es creuen, i somriuran davant la incongruència de la vida. No hi ha hagut cap dia en que no he pensat diferent que el dia anterior. La meva pregunta a tot això és què ho provoca, quin és el motiu d’aquests canvis multidireccionals del meu esperit? I dic motiu en singular per referir-me a una causa concreta, a una divinitat en la que creure, a un poder no sensorial del més enllà… Havent passat uns anys i tenint ja una resposta, segueixo pensant que la vida és inexplicable, doncs l’ésser humà viu constantment en situacions insostenibles i claustrofòbiques de les que no en pot sortir, dintre de les quals es fa fort i creix i sobreviu. Com els mals d’esquena, que mai desapareixen i ens acostumem a ells.

Durant aquella temporada d’al·lucinacions, amb poca freqüència, m’escapava dels mals i quedava amb amics per prendre cerveses o per sopar, per anar a jugar al pòquer o a videojocs. Hi havia uns dies a l’any en què dinava o sopava amb els meus germans, dies programats en què veia els nebots i ens explicàvem la vida. Era el temps compartit qui em reafirmava que jo vivia en solitud, que tot i estar rodejat de persones que estimava estava sol i perdut en un món paral·lel, del que em costaria molt sortir. La meva solitud anava més enllà de tenir o no tenir amics, de tenir a prop o lluny a la família, d’estar solter o en parella. Fins i tot els corbs que sentia grallar des de casa estaven menys sols que jo. Tot venia de quan era petit: mentre els amics de l’escola jugaven al carrer i a les places i els meus germans ja anaven a la universitat, m’introduïa solitari al bosc, imaginant històries d’elfs, arbres mitològics i secrets ancestrals, creixent en una realitat personal desenfocada de la resta.

Quan els meus pares van desaparèixer es van acabar les històries del bosc i van començar les històries d’amor. L’amor em va arrencar de la solitud fins al punt que la trobava a faltar. Em va ensenyar, no obstant, a compartir el temps, a entendre que estimar és més important que estimar-te, que la vida et porta a nous boscos, frescos i florits, plens de llacs turquesa, i que, acompanyat, les dificultats són més fàcils de superar. Però l’amor no està exempt de supernova i la solitud retorna i t’abraça. Has caminat i caminat sense mirar, confiat per la mà que et sostenia, i t’estavelles quan no tens on repenjar-te. I en els nous passos la solitud t’impedeix creure en l’amor, el veus fred i distant, un impossible al que no tornaràs a veure ni a sentir. Però la frustració t’ajuda a conèixer el teu esperit, a tu mateix.

Em sentia sol, en la més profunda de les solituds, però tot va canviar quan va marxar un amic.

Em repetia que no volia sortir de casa perquè plovia, quan la realitat era que el paraigües i les botes d’aigua estaven allà, a l’aguait de ser enxampats per les meves mans i els meus peus. No tenia motius per creuar aquella porta de fusta massissa, que al tancar feia remoure els ciments de la casa com la caiguda d’un arbre de cinquanta metres. La casa tremolava i jo tremolava, perquè sabia que a l’exterior era on hi havia totes les meves pors i les meves inseguretats. Les mans es van repenjar al marc de la porta, els pulmons es van obrir per agafar tot l’aire fresc possible, els ulls van observar la llum natural i els meus peus van avançar, finalment, incontrolables i lliures. Em vaig cobrir de la pluja i vaig anar a veure a un amic que havia marxat per sempre; una estrella que va caure massa aviat, amb una estela vacil·lant. Aquella supernova em va fer entendre que la mort és la més terrible de les solituds, que ens aferrem a nosaltres i no comprenem el que ens envolta fins que ho perdem.

Dia 14, somni tretzè:

El somni ha començat en la completa foscor i amb el so de la pluja. Sentia com l’aigua ho emmudia tot, com el meu cos nu notava el tacte de les gotes rebotar i relliscar per la meva pell. Una força impossible em frenava al caminar. Vaig tancar els ulls i la foscor va desaparèixer. El meu cos jeia a la vora d’un llac turquesa, que reflectia les muntanyes del voltant entre ombres, onades i el degoteig de la pluja. Estava estirat a terra observant el fons de l’aigua, buscant un rastre, una evidència d’allò que volia trobar i saber. La corrent de l’aigua em va mostrar arbres mitològics, una ciutat perduda, un niu d’ocell… i, finalment, allò que tant havia volgut veure: dos cossos inerts, un home i una dona. Ens vam mirar amb els ulls tancats i vaig veure el somriure dels meus pares, la complicitat, la felicitat d’haver mort plegats. A la pluja es va sumar el meu plor i vaig endinsar la mà a l’aigua per treure els cossos i abraçar-los, però van seguir fluint amb el corrent. 

Quan vaig alçar la mirada vaig veure l’Àngel entrant al bosc del costat de casa. Els arbres gegants i daurats van començar a cremar, però jo no em vaig poder moure. No el vaig poder advertir ni salvar. Les flames es van fer eternes i es van escampar per les muntanyes que em rodejaven. Vaig mirar el cel i, tot i la claror del foc, vaig veure les estrelles brillar. Excepte una, que, solitària, es va anar apagant. L’observava desaparèixer, la veia morir bategant, adormint-me sobre la gespa, entre el so de la pluja i la foscor, tancant uns ulls i obrint-ne uns altres.